Poder per a la gent

Per Matthew Cookson. Amb motivu del 30 aniversari de l'assassinat de John Lennon, recuperem aquest article publicat fa cinc anys on es destapa el passat radical de John Lennon en l'aniversari de la seva mort i com aquest va contribuir a la història de la música.

John Lennon va ser assassinat a Nova York fa 25 anys, i enguany apareixen per tot arreu articles sobre la vida de l'ex-Beatle. Un aspecte clau que poques vegades esmenten els articles que el recorden és la posició política radical de Lennon. Tanmateix, va ser una cosa essencial en la seva música, sobretot en l'última fase amb els Beatles i posteriorment, durant la seva carrera en solitari.

Lennon va néixer a Liverpool el 9 d'octubre de 1940. Vivia amb la seva tieta Mimi, una persona socialment conservadora, en l'àrea relativament pròspera de Woolton. L'aparent rebuig per part del seu pare i la seva mare el van marcar emocionalment de per vida. La seva mare Julia només va reaparèixer a la vida de Lennon quan ja era un adolescent, i en el moment que començava a estrènyer-se el vincle entre tots dos Julia va morir a causa d'un atropellament el 1958. John va quedar profundament adolorit, i va buscar consol en la música rock i en els Beatles, la popularitat dels quals semblava confirmar la naixença de la meritocràcia en la societat.

La seva relació amb l'artista avantguardista Yoko Ono va enfortir les seves creences radicals. Yoko era una creient convençuda en la pau i l'alliberament de la dona. Desencisat de la vida com a Beatle, del seu matrimoni amb Cynthia Lennon i de l'estat del món, John se sentí atret per ella. Va ser llavors que va començar a emprar la música per fer oposició a la guerra i per tractar de canviar el món.

Això va portar a un inici poc propici: la gravació de “Revolution”. Una versió d'aquesta cançó va veure la llum a les acaballes de l'estiu de 1968, després dels Fets de Maig a París, un moment en què semblava que els estudiants i els treballadors serien capaços d'enderrocar el règim francès, i que va inspirar a milions de persones arreu del món. Lennon era un pacifista, i el preocupava que les crides a la revolució provoquessin una repressió brutal del moviment per part de l'estat. “Revolution” era, doncs, una cançó idealista que deia que si les persones “alliberen llurs ments”, en comptes de desafiar l'estat, aleshores “tot anirà bé”. La primera versió deia que no comptessin amb Lennon per a cap revolució. Tanmateix, el punt de vista de Lennon sobre la revolució era més ambigu, de manera que la versió de “Revolution” que es va llançar després, dins del The White Album, és contradictòria en aquest punt.

Yoko i ell van llançar el seu famós “Bed-in” per a la pau després del seu matrimoni, l'any 1968, a l'hotel Hilton d'Amsterdam. Van convidar a la premsa mundial a la seva habitació per explicar-los la seva condemna de la guerra del Vietnam. Lennon va retornar la seva condecoració com a Membre de l'Imperi Britànic a la reina “com a protesta contra la participació de la Gran Bretanya en l'assumpte Nigèria-Biafra, contra el suport d'Amèrica en la guerra del Vietnam i contra la davallada de “Cold Turkey” de les llistes d'èxits”.

Les diferències musicals, personals i financeres van acabar provocant la ruptura dels Beatles en els anys 1969-70. Lennon s'alegrava d'haver-se desfet del llast dels Beatles i va emprendre el seu camí en solitari, ajudat pel nou rumb que prenia la seva vida i per la seva companya creativa, Yoko Ono. A Plastic Ono Band, el seu primer àlbum en solitari, Lennon es despulla, descobrint-se emocionalment i musicalment.

Els intents frustrats dels anys seixanta de canviar fonamentalment la societat van fer reflexionar a Lennon. Sobre l'èxit dels Beatles, digué a Tariq Ali i a Robin Blackburn: “En aquell moment es va creure que la població treballadora s'havia obert camí, però ara m'adono, a posteriori, que és el mateix tracte hipòcrita que es va oferir als negres. A ells se'ls va permetre ser corredors o boxejadors o estrelles de l'espectacle. I això és el que et permeten: ara la vàlvula d'escapament és convertir-se en una estrella del pop. És la mateixa gent d'abans, la que té el poder; el sistema de classes no ha canviat gens ni mica. Res no ha canviat, a part del fet que ara ens vestim una mica millor, mentre deixem que els mateixos desgraciats de sempre ho maneguin tot”.

La cançó “Working Class Hero” es basa en aquesta afirmació: la gent de classe treballadora només disposa de les oportunitats que queden dins dels paràmetres establerts per la classe dirigent. L'entrevista de Lennon amb Ali i Blackburn, publicada al diari socialista Red Mole, parlava de racisme, de l'alliberament de la dona, de la revolució, del control obrer de la indústria i de socialisme. Es demostra que aquesta entrevista va influenciar Lennon pel fet que va escriure la cançó “Power to the People” poc després. Aquesta cançó fa referència a “Revolution” però rebutja el missatge amb què s'acabava. Lennon canta: “Diem que volem una revolució/Millor que ens hi posem de seguida/Us farem caure/Quan entrem a la ciutat/Cantant el poder per a la gent”. Volia que la gent la cantés a les manifestacions.

L'àlbum següent, Imagine, conté la cançó amb el mateix nom que es convertí en la més famosa de la seva carrera en solitari. És un himne a un món socialista sense opressió, racisme, religió ni països. Encara apareix a les llistes de les cançons més populars de tots els temps. Una altra cançó, “Gimme Some Truth”, és un atac contra les mentides i la brutalitat del règim bel·licista de Richard Nixon als Estats Units.

John i Yoko es van mudar als EUA el 1971, allunyant-se del moviment britànic connectat amb la classe treballadora. Als EUA es van relacionar amb els “yippies” Jerry Rubin i Abbie Hoffman, prou coneguts pel seu aïllament respecte als treballadors. John i Yoko encara participaven en el moviment, donant suport a les Panteres Negres i manifestant-se després del Diumenge Sagnant de Derry (1972). Van escriure també l'àlbum Some Time in New York City, que contenia cançons de caire polític com “Woman is the Nigger of the World” i “Sunday Bloody Sunday”. L'àlbum fou un fracàs artístic i comercial que frustrà a Lennon i el féu allunyar-se de la cançó protesta.

Però el que realment va acabar amb el seu compromís fou el govern dels EUA. Lennon havia fet plans per recórrer les ciutats del país en una gira, durant la qual volia demanar a la gent que votessin en contra de Nixon. En el si del règim paranoic de Nixon la preocupació que aquest activisme pogués perjudicar-los de veritat motivà l'ordre a l'FBI: s'havia de vigilar cada passa que fes Lennon. L'estat també provà de deportar a John i a Yoko fora dels EUA. La pressió va acabar fent cedir a Lennon, que va cancel·lar la gira. A més, va haver de lluitar durant quatre anys per romandre als Estats Units, cosa que encara va minar més el seu activisme. La victòria de Nixon en les eleccions presidencials de 1972 el va desil·lusionar profundament.

Lennon s'apartà de tota participació directa en la política, però creia que la seva vida mostrava un compromís amb el canvi i envers la igualtat social. Durant els anys 1975-80 va dedicar-se a ser un “marit casolà feminista” i a cuidar-se del fill que havia tingut amb Yoko, Sean. L'any 1980 tornà al món de la música amb un àlbum impregnat d'amor, Double Fantasy. Durant aquest mes hauríem de recordar la vida i escoltar la música d'aquest home que va imaginar un món millor.

Article publicat al desembre de l'any 2005 al Socialist Review revista mensual del Socialist Workers Party, organització germana d'En lluita a Gran Bretanya.

Matthew Cookson

Traducció de l'anglès: Alba Dedeu

-----

Estas d'acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també la nostra revista d'aquest mes L'Heura