Què passa amb els sindicats?

Per Oleguer Bohigas. Fa un parell de setmanes la perspectiva de la setmana de lluita del 27 de febrer a l’1 de març generava unes expectatives enormes. Avui sembla que l’Ajuntament s’ha sortit amb la seva amb la desconvocatòria de la vaga. Tot el corrent solidari que s’havia organitzat al voltant de la vaga amb les assemblees de barri del 15-M, associacions de veïns i moviment socials en general, si bé continua amb les accions en contra de la pujada de tarifes, deixa un mal regust de boca. Les conclusions són ben diverses. Hi ha qui cau en el sectarisme, acusant a les treballadores de metro i bus; altres que diuen que els sindicats no serveixen per res o que les vagues són inútils. Per tenir una visió clara de perquè ha passat això cal entendre quina és la lògica sindical.

Els sindicats són una eina per la defensa dels drets dels treballadors. No són una eina per trencar amb el sistema. Serveixen per mantenir un pols continu amb la tensió eterna entre capital i treball. Això vol dir que l’objectiu d’un sindicat sempre serà el d’arribar als pactes més beneficiosos possibles. Aquí està el problema. “Més beneficiosos possibles” és quelcom subjectiu. Precisament en un moment en què els atacs són molt durs i la llista de derrotes acumulades és llarguíssima, “més beneficiós possible” acaba sent el mal menor. Les derrotes condueixen a més derrotes. Això és el procés que es dóna en moments de reflux. Els moments de reflux fan que les treballadores deixin de participar en els sindicats i deleguin en els seus dirigents. Aquest és l’origen de la burocràcia, i al final, l’origen de les traïcions, com la firma de la Reforma de les Pensions o altres pactes que han signat les cúpules sindicals. L’origen no es troba en les subvencions o les prebendes que la patronal o el govern dóna als dirigents sindicals —tot i que és un factor important— sinó en l’efecte de les derrotes i la falta de participació dins els sindicats.

Això no sempre ha de ser així. En moments d’ascens de les lluites, quan les victòries parcials permeten augmentar la consciència de les treballadores, els sindicats són l’eina bàsica per organitzar vagues, coordinar lluites, etcètera, fent més difícil als dirigents trair-les. Els sindicats són una eina. Quan les treballadores l’usen, els és útil. Quan no l’usen, la deixen en mans dels buròcrates. L’ADN dels sindicats, fins i tot dels sindicats combatius, és socialdemòcrata. El que és important pels revolucionaris és entendre la dialèctica que hi ha entre la lluita per reformes o demanades concretes i el procés de conscienciació i autoorganització que es produeix entre les treballadores en el camí per aconseguir-les. Que les anticapitalistes participin en els sindicats sense sectarismes és clau en aquest procés.

En representar totes les treballadores, els sindicats no s’arrisquen; adopten sovint posicions conservadores, intentant acontentar totes les visions de les treballadores que representen. La conclusió no pot ser mai que els sindicats no serveixen, sinó que són una eina que hem de saber utilitzar. Com podem vacunar-nos contra aquest conservadorisme o, fins i tot, les traïcions obertes? La resposta és crear espais d’unitat a nivell de base. L’assemblea de treballadores és una eina clau. Malgrat això, és necessari que a les assemblees de base hi hagi anticapitalistes amb una visió de com fer avançar la lluita en cada moment, donant alternatives a les idees de les burocràcies que volen aturar la lluita. Treballar dins els sindicats impulsant assemblees quan es pugui i connectar el món sindical amb els moviments socials és el que ens permetrà avançar.