LGTBQ | Un llarg recorregut de lluites
A 20 anys de l’eliminació de l’homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut i més de 40 anys de la revolta de Stonewall, és moment de fer balanç d’allò aconseguit i, sobretot, de cap a on va i quin futur té el moviment LGTBQ (Lèsbic, Gai, Transsexual, Bisexual i Queer). Per Xoan Vázquez.
El primer que podem constatar a simple vista és que l’esperit de rebel·lió i ira que hi havia a l’origen dels esdeveniments de Stonewall aquell 28 de juny s’ha perdut gairebé per complet sense que, al contrari, hagin desaparegut les causes que els van motivar. Cert és que hem assistit l’últim any a nous avenços legislatius en països com Portugal, Mèxic i Argentina, amb l’aprovació de lleis (estatals o locals) que regulen el matrimoni gai. Però el procés de canvi continua sent molt lent i l’homofòbia segueix present d’una forma cada vegada més ‘militant’ en la nostra societat.
L’homofòbia a la UE
Així, hem pogut veure les últimes setmanes la persecució, i en molts casos agressió, contra activistes LGTB que a Bielorússia, Bucarest, Bratislava, Roma, Tours, Lió o Paris acudeixen a les besades contra l’homofòbia o pretenen celebrar el Gai Pride. Hi ha un alarmant increment dels delictes homòfobs en l’àmbit de la Unió Europea.
Al preocupant cas italià (15 assassinats, 71 agressions greus i innombrables casos de vandalisme contra bars i centres associatius en menys de dos anys, recollits a l’informe del col·lectiu ARcigay) s’uneixen els de França (expulsions de gais ‘sense papers’ i 88 agressions físiques greus el 2009, documentades pel col·lectiu SOS Homophobie) o de ciutats com Londres (2.200 agressions homòfobes, algunes d’elles amb resultat de mort, recollides en un informe d’Scottland Yard). A tots els informes es destaca que la majoria de les agressions es van produir en llocs públics i sense que els autors tinguessin vergonya dels seus actes; al contrari, buscaven l’aprovació dels transeünts. En el cas del Regne Unit, el nomenament de la conservadora Theresa May com a nova ministra de l’Interior (que assumeix també la cartera d’Igualtat) no és una bona notícia. Cal tenir en compte el seu llarg historial en contra dels drets LGTBQ, en el qual destaca la seva fèrria oposició a la derogació de la clàusula 28, heretada de l’era Thatcher. Aquesta clàusula prohibia parlar d’homosexualitat a les escoles públiques. Bona mostra del rebuig que el seu nomenament ha provocat és el fet que un grup de Facebook que demana la seva cessació hagi assolit en pocs dies 40.000 adhesions.
La situació a l’Estat espanyol, si bé no revesteix la gravetat dels casos anteriors, tampoc no és per llençar coets. La llei de matrimoni no era el remei a tots els nostres mals. Segons la Memòria Antidiscriminatoria presentada pel FAGC, i que recull el període de juliol 2008 a juliol 2009, el nombre d’agressions documentades ascendeix a 327, la majoria d’elles (184) al carrer o a llocs públics. En el mateix sentit es pronunciava un estudi recollit al Diari de Catalunya, on s’afirmava que un de cada quatre gais a Barcelona ha rebut insults homòfobs, i que més del 5% ha sofert agressions. A això caldria afegir la preocupant situació creada a la Comunitat de Madrid amb motiu de la injustificable retirada de les subvencions a la lluita contra el VIH/SIDA per part del govern d’Esperanza Aguirre. Això suposa en particular una desprotecció a la comunitat LGTB, i en general a tota la població, precisament en un moment en què les infeccions pel VIH es troben en augment.
Aquest escenari sinistre i generalitzat només ha tingut una excepció positiva: l’aprovació a França, a començaments d’aquest any, d’un decret que exclou la transsexualitat de la llista d’afeccions psiquiàtriques. En virtut d’aquesta normativa, els i les transsexuals francesos passaran de l’estigmatizant llista de les patologies registrades en el manual mèdic DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, establert per metges nord-americans i referència del cos mèdic) que la seva transsexualitat sigui tractada com una afecció de llarga durada (ALD) ‘fora de llista’ o com ‘malaltia òrfena’. Ara com ara, aquests eufemismes són ‘necessaris’ perquè les persones transsexuals puguin seguir els seus tractaments de reassignació de gènere en l’àmbit de la sanitat pública.
Aprofitant l’exemple francès, i coincidint amb l’aniversari (17 de maig del ‘90) de l’eliminació de l’homosexualitat del catàleg de malalties mentals, el govern de Zapatero oficialitzava el passat 14 de maig les seves gestions davant l’Organització Mundial de la Salut perquè la transsexualitat deixi de ser considerada un trastorn mental. La Xarxa per la Despatologització de les Identitats Trans va aprofitar l’ocasió per exigir al govern l’eliminació del diagnòstic psiquiàtric com a requisit per accedir al canvi legal de nom i a les prestacions sanitàries de reassignació de gènere.
De la ràbia al deliri consumista
A finals dels ‘60 van sorgir arreu del el món multitud de grups que, amb un llenguatge transgressor i transformador, mostraven al món la seva ràbia, la seva ira. Durant anys, van emprendre una lluita no només per defensar-se de les discriminacions i les agressions, sinó que van intentar posar en marxa un projecte autènticament revolucionari que pretenia un canvi radical en les concepcions del plaer, la identitat, el gènere i el desig, alhora que feien una crítica ferotge al sistema capitalista.
Vam poder veure els travestis a pedrades durant quatre dies amb la policia als carrers de Nova York durant la revolta de Stonewall el juny del ’69; als militants del FHAR (Front Homosexuel d´Action Revolutionnaire) durant l’ocupació de la Sorbona i als carrers de Paris el maig del 68; o a activistes LGTB solidaritzant-se amb els miners anglesos durant les vagues dels ‘80.
Però la majoria de les organitzacions LGTB van donar un gir cap a un activisme en uns casos més reformista, en d’altres més basat en l’espectacle. Les causes: la difícil vinculació amb el moviment obrer, a causa de l’oberta hostilitat durant anys de l’estalinisme; el silenci de la socialdemocràcia; la falta d’un debat real i, sobretot, d’un compromís actiu per part de l’esquerra revolucionària.
I mentre això succeïa en l’àmbit de l’activisme, assistíem alhora a un canvi radical en la ‘qüestió homosexual’. Així, a partir dels ‘90, degut també a la crisi provocada pel SIDA, el moviment de gais i lesbianes va passar de parlar d’inversions de gèneres i cossos a inversions de diners: desgravacions fiscals, contractes, herències. De sobte, gais i lesbianes van passar a ocupar les pàgines econòmiques dels diaris. Va obrir la bretxa un article aparegut a Time Magazine l’any 1995 i, des d’aquell moment, esdevenim mers subjectes de consum.
Se’ns ha disseccionat amb una precisió gairebé matemàtica i sembla que, com assenyala Ricardo Llamas, “les nostres despeses són ideològicament assimilables, gairebé irreprotxable, res de moralment condemnable pel neoliberalisme imperant”.
A través de diversos estudis de mercat —d’un rigor nul i altament qüestionable—, descobrim que som rics. Se’ns ven un edèn gai en el qual ja no importen tant els drets com la prosperitat, un mode de vida. Com assenyala el filòsof Slavoj Zizek: “Les nostres batalles electròniques giren massa entorn dels diferents estils de vida i altres qüestions d’aquest tipus, mentre el capitalisme continua la seva marxa triomfal”. I aquesta marxa triomfal del capitalisme té les seves víctimes: aquesta perifèria cada vegada més densament poblada, aquests marges que ja poca gent dins del ‘gueto daurat’ qüestiona i en els quals, evidentment, el comerç rosa no vol posar les seves inversions.
Ricardo Llamas: “Han creat una ‘comunitat’ sanejada, un edèn net i rendible a costa de sumir en l’abjecció tot allò estèticament estrident, sexualment abjecte, sanitàriament perillós, físicament inadaptat, econòmicament insolvent o políticament no presentable”.
Així és com aprenem a tota velocitat que la lògica capitalista no és incompatible amb la lògica arc-iris. Després de gairebé 50 anys d’aquella comunitat de lluita, de compromís compartit per canviar les bases d’una societat excloent, sembla que ja no queda més que una comunitat de consum.
Som aquí, som mariques. Acostumin-s’hi
Quan ja semblava que res no podia trencar la plàcida monotonia de la comunitat LGTB, un grup d’activistes contra el SIDA, militants d’ACT UP, funden el març de 1990 Queer Nation. Gairebé a l’uníson es publica l’obra de Judith Butler Gender trouble: Feminism and the subversion of identity. De sobte es posa de moda allò queer i sorgeix un nou activisme basat en l’acció directa.
Queer significa reapropiar-se d’un insult: rar, malalt, marica. En el pla polític suposa resistir la identitat gai des del moment en què aquesta s’ha tornat conformista. Com va dir Didier Eribón a una entrevista el gener del 1999: “Ser queer vol dir voler esborrar les fronteres (...), obrir les portes a tots els desviats que rebutgen les normes.Pero també és prendre consciència que ‘gai’ significa freqüentment un home blanc de classe mitjana. En resum, ser queer vol dir considerar que el moviment gai i lèsbic no s’ha de separar de la resta de les lluites polítiques: feministes, sense papers o ecologistes”.
Malgrat la seva curta vida (a mitjans dels ‘90 ja quedaven molt poques seccions de Queer Nation en actiu), és innegable la influència que la seva forma de fer activisme, els seus eslògans i les seves campanyes han tingut en tota una nova fornada d’activistes LGTB. De fet, actualment els grups que treballen des d’una perspectiva queer són gairebé l’únic contrapès al procés de normalització i institucionalització de la majoria dels col·lectius.
Però, si bé les seves propostes poden resultar atraients pel seu caràcter irrespectuós, la utilització de la performance i la paròdia en el seu intent de desestabilitzar les identitats fixades, no són un instrument vàlid per connectar amb la gent corrent.
En primer lloc, perquè després de més de 20 anys d’activisme, i sobretot de debat teòric, allò queer ha acabat per esdevenir un nou dogmatisme. L’impuls teòric del principi ha estat substituït, com assenyala Didier Eribón, “per cohorts d’estudiants que reciten la seva lliçó, d’altra banda mal compresa, sobre la ‘construcció polític-sexual del gènere’, eslògan que serveix per a totes les ocasions i que no vol dir res. Tota aquesta energia innovadora ha estat reduïda a algunes frases esterotipades i fins i tot a absurds”. Una nova teocràcia de gènere que alimenta els insaciables consumidors culturals.
En segon lloc, i des d’una òptica marxista, perquè sembla que ja no es tracta de qüestionar l’explotació, sinó l’alienació, amb la qual l’explotació de classe és una forma més d’alienació en el sistema capitalista. En aquest sentit coincideixen Slavoj Zizek i el marxista Terry Eagleton que gran part d’aquestes teories, situades en l’àmbit del postmodernisme i de les quals Judith Buttler és la seva teòrica més destacada, són “políticament opositores però econòmicament còmplices”. En posar en el seu punt de mira una concepció universalista de l’home en abstracte i desencadenar tota la seva rabía en una estricta i exclusiva ‘crítica cultural’, acaben participant activament en “l’esforç ideològic de fer invisible el capitalisme”.
L’anticapitalisme i les noves experiències de lluita
La irrupció l’any 1999 del moviment altermundialista ha permès a molts grups sorgits de la pràctica queer —i fins i tot aquell moment amb un activisme centrat gairebé exclusivament en les qüestions de gènere o de la mercantilització de les relacions que suposa el gueto comercial— obrir la seva activitat a nous fronts de lluita com l’antifeixisme, la precarietat o la immigració.
ACT UP Paris, Panteres Roses a Portugal, els grups de la Xarxa contra l’Homofòbia a l’Estat espanyol estan treballant ja en aquesta línia, el mateix que grups a Argentina o els Estats Units. La presència d’aquests grups amb festes alternatives i visiblement anticapitalistes a les manifestacions del Gai Pride a Madrid, Barcelona, Buenos Aires o Nova York; les accions de suport als treballadors immigrants i contra els Centres d’Internament a Madrid, Paris o Calais; les accions de solidaritat amb els treballadors del sector hoteler realitzats per San Francisco Pride at Work i One Struggle One Fight o les cooperatives de travestis que treballen a les zones piqueteres a Argentina. Totes aquestes són una bona mostra de per on ha d’anar la lluita i l’activisme LGTBQ.
