També a l'Estat espanyol, vaga general ja!

Les retallades del Govern de Zapatero i l’amenaça de plans d’ajustament com a Grècia estan provocant un fort rebuig social i, a més, no solucionaran la crisi. Òscar Simón analitza la situació econòmica i explica la necessitat d’una mobilització radical des de la base per aconseguir una sortida anticapitalista.

Zapatero anunciava el passat 12 de maig al Congrés dels Diputats un pla de retallada de la despesa amb l’objectiu de reduir l’elevat dèficit públic: congelació de les pensions; reducció de salari dels empleats públics en un 5%; eliminació del ‘xec nadó’; reducció de la taxa de reemplaçament de funcionaris al 10% (és a dir, només es reposaran una de cada deu baixes per jubilació a l’administració pública); eliminació del règim transitori de jubilació; eliminació de la retroactivitat en el cobrament de les prestacions per dependència; reducció de la despesa farmacèutica; i reducció de l’obra pública.

D’aquesta manera, el govern pretén reduir el dèficit en uns 15.000 milions per al 2011, quantitat que, d’altra banda, amb prou feines suposa 0’5 punts d’entre els 7-9 que ha de retallar l’Estat espanyol per arribar al 3 per cent de dèficit l’any 2013. Davant aquest allau de dades apareixen diverses preguntes: És cert que gastem molt? Funcionarà el pla? Què vindrà després? Existeixen altres mesures? Llavors, què es pot fer perquè la crisi no la pagui la classe treballadora?

Quinze dies després, el govern aconseguia tirar endavant el decret de llei per un sol vot de diferència al congrés.

No hi ha una despesa excessiva en serveis públics

L’Estat espanyol té una de les despeses públiques més baixes de la UE-15, tant per càpita com pel que fa al PIB. D’altra banda, en paraules de la Comissió Europea (abril 2010): “El deute públic d’Espanya, encara que molt voluminós (les previsions per al 2010 el situen al voltant del 55%), és molt inferior a la dels principals països de la Unió Europea (Alemanya 73’1%, França 76’1%, Itàlia 114’6%, Regne Unit 68’6%) i considerablement inferior a la de la mitjana de la Unió (73% del PIB)”. És a dir, per aquí tampoc no es pot justificar l’ajust.

El dèficit públic el 2009 va ser de l’11’4% del PIB. Aquest ha estat compensat mitjançant més deute. La situació és insostenible; no es pot seguir emetent deute públic, és a dir, participacions que l’estat es compromet a pagar a un interès proper al 4% per sostenir els comptes públics. Certament, això és un problema, però no de despesa –que, com ja hem dit, és baix–, sinó d’ingressos. De fet, les retallades poden fins i tot empitjorar la situació, ja que d’incrementar l’atur i reduir l’activitat econòmica es pagaran més prestacions per desocupació i se’n recaptarà encara menys.

Llavors, per què el govern de Zapatero ha pres aquestes decisions? L’explicació la trobem en l’enorme deute privat que té la banca privada de l’estat, que segons els analistes pot oscil·lar entre el 250 i el 400% del PIB. Aquest deute està avalat per les finances públiques, i clar, avalar això requereix una enorme quantitat de recursos. Amb tots els diners injectat als bancs, es podria haver creat una banca pública sanejada. Zapatero ha escollit donar suport als bancs a costa dels i les treballadores, pensionistes i serveis públics. El president subordina la seva política econòmica a les necessitats dels bancs i les grans corporacions, esperant després que aquestes tornin a invertir i es produeixi un transvasament de recursos des de les rendes altes cap a les baixes. De la mateixa manera es van justificar els plans d’ajust als quals van ser sotmesos països llatinoamericans, africans, asiàtics i d’Europa oriental. Cap d’ells no va promoure una sortida de la crisi, més aviat tot el contrari, amb l’agreujant de l’eliminació dels serveis públics i la pauperització d’enormes capes de la població.
Sacrificar els ingressos públics en finançar la liquiditat dels bancs privats només conduirà a una crisi encara més gran, en reduir l’activitat econòmica. Això no és necessàriament perjudicial, ja que podria obrir les portes a eliminar la superproducció i racionalitzar l’ús dels recursos terrestres –parlem aquí de decreixement–. Però, malauradament, uns se seguiran enriquint mentre d’altres se’n pauperitzen, degut a l’increment de la desocupació.

L’única justificació per a aplicar un pla destinat al fracàs és la ideologia neoliberal dominant, tant al gabinet de Zapatero com a la UE i l’FMI.

Contra la crisi del deute

Els mercats internacionals –als quals ningú no ha votat, per cert– ja han aclarit per boca dels seus portaveus de l’FMI que les reformes –és a dir, retallades– van pel bon camí, però són insuficients. Com sempre, criden a desregular el mercat de treball –tres milions de nous aturats en dos anys els semblen pocs–, rebaixar les pensions i reduir els serveis públics.

Això pot portar per diferents camins. A Grècia, no contents amb el pla de saqueig, proposen acomiadar el 30% dels empleats municipals. El següent pas serà elevar l’edat de jubilació, com pretenen a França i a l’Estat espanyol. La ministra de sanitat ja reconeix que es parla del co-pagament a la sanitat i, tan aviat com el govern pugui, intentarà privatitzar els aeroports del Prat i Barajas –recentment construïts i finançats amb diners públics–, els ports que quedin i, per descomptat, hospitals i serveis educatius, així com línies de transport públic. A Barcelona, la línia nou del metro ja ho és, i la resta han estat separades en gerències independents, preparant el camí tantes vegades vist de la partició i venda posterior.

El rescat de bancs i caixes ha convertit el deute de les entitats financeres en deute públic. Una de les primeres mesures seria reinstaurar la banca pública; així es podria decidir sobre els recursos públics. En aquests moments, els bancs fan el que volen amb els diners del rescat. D’altra banda, es podria readmetre a molts dels treballadors acomiadats pels bancs i caixes que tanquessin.

Però hi ha d’altres camins. Segons Gestha (tècnics del Ministeri d’Economia i Hisenda), es podrien ingressar 38.500 milions d’euros a l’any si s’enfoqués la lupa no tant en els assalariats com en les grans corporacions i els paradisos fiscals. Aquests nous ingressos superarien l’estalvi del pla d’ajust. De la mateixa manera, es podrien retirar les tropes destacades en missions imperialistes a l’Afganistan, Líban i Haití i no reduir l’ajuda al desenvolupament.

El govern, en plena crisi d’ingressos, va eliminar recentment l’impost sobre el patrimoni, és a dir, aquell que grava les grans fortunes. Al seu torn, ha mantingut només l’1% de fiscalitat sobre els 25.661.000 d’euros de les SICAV (societats en què els rics dipositen els seus diners). A més, a l’Estat espanyol tenim un dels IRPF màxims més baixos de la UE, amb el 43% per als més rics –a França i Alemanya supera el 50%.

En resum, el govern de Zapatero té eines suficients per sortir de la crisi de deute sense carregar els costos sobre els i les treballadores, qui no l’han generat. Només ha de decidir de quin costat està.

La situació a l’Estat espanyol

La situació es podria resumir en una paraula: volatilitat. El govern només ha estat capaç d’aprovar el pla de retallades per un vot, a favor només el PSOE, en contra paradoxalment el PP i el PNB, així com IU, ERC, BNG, UPyD i NaBai, mentre CiU i CC mostraven una abstenció aquiescent. Si hagués perdut la votació, podríem estar parlant d’eleccions anticipades. D’altra banda, Zapatero ha decidit intervenir en la reforma del mercat laboral, i sempre que un govern ha intervingut ha estat per donar suport a les tesis dels empresaris.

A més, està convocada la vaga del dia 8 de juny per la funció pública; vaga que hauria i podria acabar convertint-se en una vaga general. Cinc milions d’aturats; les retallades ja justifiquen una vaga general, i sobretot si a això s’hi afegeix un possible ‘decretazo’ laboral. Les direccions de CCOO i UGT, que fins ara han aconseguit frenar qualsevol intent de mobilització, com el del ‘pensionazo’, hauran de defensar el seu paper de burocràcia negociadora capaç d’arrencar tot i que sigui petites conquestes a empresaris i governs.

L’esquerra radical i sindical ha de ser capaç de pressionar des de la base i mobilitzar per a aconseguir una vaga general i les que facin falta, fins que el govern retiri els plans de retallada i apliqui les mesures ja esmentades per solucionar la crisi del deute. Per això és necessari trencar amb el sectarisme i participar a les mobilitzacions de manera unitària, però amb un discurs clar a favor de la lluita i no dels pactes. Les vagues generals paralitzen l’activitat econòmica i pressionen els capitalistes; per altra banda, incrementen la confiança política de la classe treballadora en les seves possibilitats i la preparen per assumir la necessitat de donar una sortida anticapitalista a la crisi. El capitalisme només pot mantenir-se a costa de tornar-se més brutal en tots els seus aspectes. Davant aquests atacs, l’únic camí és la lluita i la solidaritat internacionalista.