Grècia és sinònim de resistència

Versió web estesa. Costas Pittas, membre dirigent del Partit Socialista dels Treballadors (SEK) a Grècia, ens apropa la realitat d’un país submergit en un dur procés d’ajustament neoliberal que afecta especialment a les classes populars, mentre aquestes hi mostren la seva oposició frontal als carrers. Aquest article va ser escrit a finals de maig, per la qual cosa no incorpora una anàlisi de les darreres vagues. Tot i així, conserva en la seva major part tota la rellevància.

Uns quatre milions de treballadors (un 93% de la força de treball) van participar a la cinquena vaga general a Grècia aquest any 2010 el passat dia 5 de maig. Més de mig milió de persones van sortir al carrer a Atenes, prop de cent mil a Salònica i desenes de milers a les principals ciutats i pobles del país sencer. Tota Grècia va arribar a un punt mort. Aquestes van ser les manifestacions més grans des de l’any 1974, quan va caure la dictadura. La vaga general va seguir a una vaga de tres dies dels treballadors del govern local i una vaga de dos dies dels professors.

Tots els sindicats forts hi eren amb les seves banderes. Els carters; el treballadors del sector elèctric; els de les telecomunicacions; els treballadors bancaris; els d’autobús, metro i ferrocarril; de les drassanes; els de la gran fàbrica d’equipament electrònic INTRACOM; els treballadors sanitaris i metges dels hospitals; els treballadors de les autoritats locals; mestres; funcionaris públics; i, fins i tot, els treballadors de llocs de treball petits amb poca o nul•la sindicalització, com cafeteries i pizzeries. Junts hi havien milers d'estudiants universitaris i de secundària que cridaven "Estudiants i treballadors, una veu, un puny". No només va ser impressionant la mida de les manifestacions. Va ser-ho també l'alt nivell de la militància. Milers de treballadors van escridassar el president de la central sindical grega (GSEE) per ser massa ‘tou’, quan va tractar de parlar. Els vaguistes van resistir els provocatius atacs de la policia, que va tractar de dividir la manifestació. Alguns centenars d'ells –principalment treballadors del sector elèctric i del transport– van intentar envair l'edifici del parlament mentre els diputats estaven discutint el programa d'austeritat proposat pel govern, la UE i l’FMI, i es van enfrontar amb la policia. L'eslògan més popular va ser el de "Desafiament! Vaga general permanent!".

L'endemà, 6 de maig, desenes de milers de persones van envoltar el parlament, mentre que els diputats van votar el ‘pla d'estabilitat’ (on Papandreu va haver d’expulsar tres dels seus ministres perquè es negaven a votar les mesures). Això va passar tot i els esforços dels diferents governs per aplacar el moviment després de la mort de tres treballadors de la banca Marfin durant la manifestació del dia anterior. Un incendi va esclatar al banc quan la policia va atacar els manifestants. Hi havia molta propaganda per crear un clima de dol i descoratjar la gent d’anar a la vaga, però no va funcionar.

El 7 de maig, l’article de primera plana del Financial Times deia: "Les imatges de milers de manifestants que van omplir els carrers d'Atenes, mentre que al parlament estaven discutint el projecte de llei, va provocar la caiguda dels mercats borsaris. ‘És xocant’, va comentar un funcionari d'alt rang del banc suís UBS, ‘van caure en pocs segons, aquestes són coses que no passen cada dia'".

Després, el 20 de maig, va seguir una nova vaga general, aquesta vegada contra el nou projecte de llei que intenta retallar les pensions i augmentar l'edat de jubilació. La vaga va ser igual d’exitosa, tot i que les manifestacions van ser menors, però encara prou grans perquè els comentaristes de televisió admetessin que "ni el cansament després de tantes vagues, ni la desgraciada mort de tres persones durant la manifestació anterior, han impedit a centenars de milers de persones omplir els carrers una vegada més, mostrant als ministres del govern del PASOK [el del Partit Socialista Grec] que es van equivocar en creure que el joc havia acabat amb la resistència contra les noves mesures".

Les mesures d'austeritat

La delegació de l'FMI, la Unió Europea (UE) i del Banc Central Europeu (BCE) va arribar a Atenes el 21 d'abril, aniversari del cop d'Estat dels coronels el 1967. Llavors vam haver de patir pels militars. Ara hem de patir pels banquers. El servei de bombers, hospitals, autoritats locals i els mestres estaven en vaga aquell dia –aquella va ser la resposta dels treballadors a l'FMI, tot i que les vagues van ser convocades abans.

Ja hem tingut una onada de retallades en els salaris i bonificacions del sector públic. El nou programa d'estabilització decidit conjuntament per la UE, l'FMI i el govern del PASOK han fet la situació molt més dura. Els atacs a la classe treballadora es poden desglossar en cinc components:

En primer lloc hi ha els salaris en el sector públic. Hi va haver una reducció del 20% en tot tipus de bonificacions en el sector públic (funcionaris, mestres, treballadors del govern local, els treballadors de salut NHS, etc.) Això va ser a principis d'any i va provocar les primeres vagues el febrer i març. Després van venir les noves retallades. Grècia té una tradició que els treballadors reben un val de dues setmanes de salari per Setmana Santa, un pagament corresponent a un mes per Nadal, més una bonificació de vacances a l'estiu. Ara, tots tres desapareixen gairebé completament en el sector públic. Això significa més de dos salaris menys en un any. En realitat, la reducció dels salaris reals és molt més gran, si es considera que ja hi ha una congelació del salari dels últims dos anys i d'acord amb el pla de la UE i l'FMI hi haurà una congelació salarial per als pròxims tres anys. La reducció dels salaris en el sector privat és una mica més petita, però segueix sent força elevada, especialment en els bancs i les privatitzades empreses d'economia mixta com l'electricitat, aigua, telecomunicacions, correus, etc. L'FMI va insistir en una reducció en el salari mínim, que en l'actualitat se situa en 750€, però al final ho va deixar córrer –almenys de moment.

En segon lloc, hi ha els canvis en allò que anomenen "flexibilitat del mercat laboral". D'acord amb l'anterior llei, els caps no podien fer fora més d'un 2 per cent de la seva força laboral a les empreses amb més de 20 treballadors. Això es va augmentar a un 4 per cent. Al mateix temps hi ha una retallada gran en la indemnització en cas que algú sigui acomiadat. Prop de 220.000 persones van perdre els seus llocs de treball l'any passat, d'una població activa total de 4’2 milions, amb un atur oficial just per sobre del 10 per cent. Els funcionaris de l’FMI van manifestar el seu extrem cinisme quan van dir: "Vam acceptar no insistir que hi hagués una disminució oficial del salari mínim, perquè estem segurs que amb aquests canvis en el mercat de treball les retallades salarials en el sector privat es duran a terme de totes maneres". L'FMI ha dit que els salaris han de ser devaluats entre un 15 i un 20 per cent.

En tercer lloc, hi ha les pensions. El ‘programa d'estabilitat’ fa treballar la gent fins als 67 anys, quan fins fa poc es podien jubilar als 60. També canvia la manera de calcular les pensions. Fins fa poc podies rebre el 80 per cent tel seu salari. Abans de les noves mesures era el 70 per cent, i la nova retallada el redueix addicionalment d’un 10 a un 15 per cent. El govern ha posposat la discussió parlamentària sobre les pensions fins a mitjans de juny. Això és degut a dos motius. D’una banda, estan intentant d’evitar respondre als sindicats després del gran èxit de les darreres vagues generals. Per exemple, van prometre als treballadors del sector energètic que quedarien exclosos de les noves mesures. Desafortunadament, la direcció sindical va anul•lar finalment la convocatòria de vaga pel 25 de juny, al•legant que esperarien a veure si el govern mantenia la seva promesa. D’altra banda, el govern vol veure què passa amb la crisi mundial i empenyerà cap a un pressupost encara més ajustat en relació al sistema de pensions.

En quart lloc, tenim les privatitzacions, començant amb la privatització de les empreses d'aigua i ferrocarrils. Volen guanyar entre 5 i 6 mil milions d’euros per la venda d'empreses estatals.

I el cinquè tracta de retallades i fusions entre les autoritats locals. Aquestes són presentades com a una reforma democràtica, però el govern espera estalviar molts diners mitjançant la supressió dels serveis de les autoritats locals i al mateix temps desfer-se d’entre 30 i 40 mil treballadors amb contracte. Està estimat que unes 6.000 empreses municipals desapareixeran, inclosa l'ajuda als pensionistes de vellesa i de cura de nens.

Ningú a Grècia no es creu les proclames dels ministres del PASOK que aquestes mesures són de caràcter temporal o que faran sortir l'economia de la crisi (en realitat, actualment fins i tot el primer ministre evita respondre a aquesta pregunta i prefereix referir-se a les mesures com "necessàries de totes maneres per a la futur de la nostra economia, que té problemes estructurals").

La primera cosa a entendre és que la crisi és intractable. Fa gairebé vuit mesos des que la crisi a Dubai va disparar el pànic sobre el deute grec. En tot aquest temps, el govern grec, la UE, el BCE i l’FMI han estat dient que tenen la crisi sota control. Primer van dir que un pressupost ajustat calmaria els mercats. Després van dir que acordar un pla d'estabilització amb la UE calmaria els mercats.

Cada vegada que anuncien un pla, els mercats li donen la benvinguda, el mercat de valors creix durant un parell de dies i després la torna crisi. És una crisi llarga, prolongada i els atacs neoliberals d'aquestes institucions no han pogut resoldre el problema.

Ara ens trobem en un punt on se suposa que Grècia serà rescatada per la ‘ajuda’ comuna (és a dir, els nous i cars préstecs) de l'FMI, la UE i el BCE. Amb aquests fons el govern va aconseguir refinançar una gran quantitat de deute el 19 de maig. Això formalitza el fet que l'FMI-UE-BCE tenen el control del govern grec. Això significarà un empitjorament de la situació econòmica, perquè les noves retallades conduiran encara més l'economia en la recessió.

Se suposava que Grècia tenia una recessió molt lleu, però tots els mesos les estadístiques s’han anat revisant a la baixa. Amb les mesures aplicades, els economistes diuen que Grècia pot perdre entre 10 i 15 per cent del PIB en els pròxims dos anys! Políticament, el govern ha perdut credibilitat en insistir que els mercats es calmen si les persones fan sacrificis. El govern del PASOK va ser electe sota la promesa que no imposaria cap congelació salarial en el sector públic (enfront de les proclama de l'ala dretana de Nova Democràcia que un congelació temporal és necessària). Durant sis mesos, el govern ha estat dient que ha d’imposar la següent sèrie de mesures perquè els mercats es calmin. Ara tothom veu que això no és cert. Així que el govern s'està debilitant.

La resistència

El nou govern del PASOK es va formar a finals de 2009, i els sindicats grecs deien que no convocarien una vaga contra un govern acabat d’escollir. La GSEE és controlada pel PASOK, per descomptat, però el que la GSEE va dir és: "Hem de donar temps al nou govern, així que res de vagues".

Els primers signes que les coses no serien tan fàcils per al nou govern van començar l'endemà de les eleccions. Els estibadors de Pireos estaven en vaga abans de les eleccions en contra de la venda del port a COSCO, una empresa xinesa. Van fer vaga el dia de les eleccions i van continuar durant una setmana. El 17 de novembre, la manifestació tradicional per l'aniversari de la ‘revolta politècnica’ contra la dictadura l’any 1973, va ser enorme i estava dominada per les consignes militants de l’ala esquerrana. El 6 i 7 de desembre, desenes de milers de persones van sortir al carrer a Atenes i a totes les grans ciutats amb motiu del primer aniversari de l’assassinat del jove estudiant de secundària Alexis Grigoropoulos, de 15 anys, i també per la revolta que li va seguir i que va commocionar Grècia el desembre del 2008.

Llavors els dirigents sindicals van patir una revolta el desembre, quan el govern va presentar les seves primeres retallades pressupostàries. Hi va haver una vaga el 17 de desembre que gairebé es va convertir en una vaga general, tot i que la GSEE no la va convocar. Aquest va ser el primer indici d’una revolta des de baix.

Van ser els sindicats de professors els que van tenir la iniciativa de convocar una vaga. Això va exercir una pressió sobre l'ala esquerrana dels sindicats i el Partit Comunista, que va emetre una convocatòria de vaga i va contribuir a escalfar l’ambient. Després, els periodistes i els sindicats d'impremta van decidir unir-se a la vaga, i va ser tot un èxit perquè no hi van haver notícies de premsa o televisió el 17 de desembre.

El 10 de febrer va ser el torn dels funcionaris públics. La federació de sindicats de treballadors públics, que està controlada pel PASOK, va convocar a una vaga de 24 hores. Aquest va ser el primer gir significatiu dels sindicalistes partidaris del govern. La vaga va tenir tant d'èxit que els sindicats es van veure obligats a convocar una vaga general el 24 de febrer.

El govern i la UE havien acordat ja el primer ‘pla d'estabilització’, que incloïa la primera ronda d'atacs. Tractava de dir: "Ignorem la seva vaga", i a principis de març va anunciar la reducció de les bonificacions de Pasqua, fet que va produir una vaga general l’11 de març.

Aquesta vaga va ser enorme. La GSEE, que des d’un inici es va oposar a les vagues, va informar d’un 90 per cent de participació –la qual cosa significa que 3’8 milions de treballadors es trobaven en vaga–. Les manifestacions d’aquell dia són les més grans que ningú no pot recordar (abans del ‘terratrèmol’ del 5 de maig), i hem tingut moltes vagues generals.

Sectors individuals han seguit endavant amb la seva lluita. Per exemple, el 15 d’abril no hi va haver transport públic a Atenes. Treballadors dels autobusos, treballadors de troleibusos i tramvies... tots ells van deixar de treballar per assistir a les assemblees contra els plans del govern. Tots ells van decidir fer vaga. La major part dels oradors van exigir una vaga de més de 24 hores. Els líders van prometre una campanya coordinada de vagues de 24 hores a tot el sector públic. La gent a les assemblees estava molt enfadada, i molts van trencar la targeta de membre del PASOK. Aquest va ser un element clau per empènyer els dirigents sindicals per cridar a l'acció.

Els funcionaris públics es van declarar en vaga el 22 d'abril. La Unió d'Enginyers de la Funció Pública va convocar una vaga de dos dies el mateix dia. És interessant veure com es va produir aquesta vaga. A principis de gener, enginyers funcionaris de l'esquerra anticapitalista van impulsar la idea de crear un comitè de vaga i després guanyar la votació en una assemblea general de la Unió. Fins a aquell moment, l'acció oficial consistia a tres hores de vaga una vegada per setmana. Llavors, el comitè de vaga va decidir proposar una escalada de la vaga per a una nova assemblea general, la qual es va aprovar per aclaparadora majoria. El mateix tipus d'acció es va desenvolupar, amb la iniciativa de l'esquerra anticapitalista, en alguns sindicats d’institucions locals al voltant d’Atenes i entre els professors. Tots aquests, juntament amb enormes manifestacions per l’1 de maig, van posar una gran pressió a la Federació de funcionaris públics (ADEDY) per convocar una nova vaga juntament amb el GSEE el 5 de maig.

La gent està molt enfadada amb el fracàs del primer pla d'estabilització i la participació de l'FMI. Hi havia moltes il•lusions dipositades en la UE, però la gent odia l'FMI. Ara estan descobrint que la UE és molt similar a l'FMI i tots dos estan atacant els nivells de vida a Grècia.

Les vagues generals de maig van reforçar la tendència de la gent a prendre mesures de forma independent. Hi ha hagut molts dies d'acció des del desembre i més i més seccions dels treballadors estan exigint un salt qualitatiu. Un grup de mestres temporals va ocupar el maig un canal de televisió nacional i va manifestar la seva oposició a les reformes d'educació del govern.

La mateixa pressió està sorgint entre els treballadors de l’aigua per lluitar contra les privatitzacions, així com entre els treballadors de les telecomunicacions i l’energia per resistir els atacs als seus fons de pensions. El govern està veient-se obligat a rectificar. Per exemple, els treballadors de l’energia van preveure dues vagues de 48 hores abans de la Pasqua, exigint 2.000 empleats addicionals arran d'una sèrie de morts accidentals. Van detenir els atacs pel fet que el govern es va comprometre a complir amb les seves demandes mitjançant la creació de 2.000 llocs de treball temporals. Ara, el Sindicat de Treballadors de l’Energia ha demanat la repetició de vagues de 48 hores a partir del 25 de maig.

És difícil de predir –no serà una estampida–, però és probable es produeixin més moviments en aquesta direcció després de les vagues generals el maig.

No és específic a Grècia

La crisi del deute no és específica de Grècia. S'ajusta a la crisi més àmplia.
Aquest problema de la gestió del deute no és un problema grec, és generalitzat. Els capitalistes estaven fent servir a tot arreu els mateixos mètodes i aquests van ser exposats per la crisi. És per això que tenim tots aquests escàndols. No hi ha res particularment escandalós a Grècia. No és un cas aïllat.

Els imports de diners que diversos estats han de fer en els mercats financers són enormes. No ens trobem en una situació en què l'Argentina o Turquia podrien tenir alguns problemes, l’FMI hi intervingués i la resta del món no ho entengués. Ara és diferent. La crisi grega està connectada a la crisi més àmplia i la qüestió dels tipus d'interès al qual els estats podran refinançar deutes és crucial. L'exemple grec està fent pujar les taxes i això afecta Portugal, l’Estat espanyol, etc.

El fracàs grec farà la crisi a Europa pitjor encara. L'euro estarà sota pressió i això empitjorarà els problemes a Portugal, Irlanda i l’Estat espanyol –els països que, juntament amb Grècia, formen l’anomenat ‘PIGS’.

La crisi grega ha arribat a un punt on el govern ha de pagar un 7’5 - 8 per cent d'interès sobre el seu deute. Portugal ha estat pagant un 4’5 - 5 per cent, però està pujant en el marc d'aquestes pressions. Així que hi haurà un aprofundiment de la crisi fiscal dels països PIGS. La intervenció de l’FMI i la UE no calmarà la crisi, sinó que farà que sigui pitjor, perquè l'exemple de Grècia mostra que han fracassat aquí, de manera que no podrà salvar Irlanda, Portugal i l’Estat espanyol. Els mercats ho saben i es mouran ràpidament. Aquest és un aspecte.

El segon aspecte és en termes de resistència. Fins ara Grècia ha anat a contracorrent. Podríem trobar-nos ara en un punt d'inflexió. Grècia no és l'excepció. Si ens fixem en els darrers anys, els altres països amb un nivell similar de resistència dels treballadors van ser França i Itàlia. L'exemple grec pot actuar com una inspiració per als treballadors a altres llocs.

Però podem dir que hi ha dos factors que expliquen el nivell actual de la resistència a Grècia. La primera és l'experiència dels anteriors gairebé deu anys. No hi ha prou espai aquí per referir en detall totes les lluites des de l’any 2000, però el cert és que el moviment de vaga actual no ha caigut del cel. Des de la campanya a Gènova fins al moviment de vaga que va destruir el primer intent del PASOK de reduir les pensions el 2001, les grans manifestacions contra la guerra el 2003, els deu mesos de victorioses ocupacions universitàries el 2007, el moviment de vaga contra el segon atac a les pensions per part del govern de dretes l'hivern del 2008, la revolta de la joventut el desembre del 2008, la lluita contra les manifestacions racistes el 2009... Tots aquests han tingut un paper crucial per augmentar la confiança en un mateix, la militància i la radicalització política de la classe treballadora. En totes aquestes lluites, l'esquerra anticapitalista ha estat present.

I això pot ser el segon factor: tenim una esquerra anticapitalista forta. Pot ser que no sigui forta a les eleccions, però a Grècia hi ha un major percentatge que a d’altres països de vots a l'esquerra en general. L'esquerra està dividida, però si sumem els vots del Partit Comunsita (KKE), SYRIZA i l’anticapitalista ANTARSYA, plegats representen el 13-14 per cent. L'esquerra també pateix l’actitud sectària del KKE i l’actitud conciliadora de SYRIZA, mentre que els dos no fan res a la pràctica per construir la resistència en els lloc de treball i s'oposen a totes les vagues. Però dins d'aquesta esquerra, incloent les bases dels partits reformistes, així com del PASOK, hi trobem fortes seccions militants i anticapitalista, i això és un factor important.

Els anticapitalistes estan organitzant a molts llocs de treball la resistència i la lluita contra els atacs racistes. Hi havia un espectacular contingent de treballadors immigrants a la vaga general del 24 de febrer, i ara han creat un sindicat de treballadors immigrants. També van demostrar la seva força el primer de maig. Això es deu a la tasca dels anticapitalistes –no va ser només espontani.

Hi ha molta ràbia acumulada perquè la gent està sent atacada, i els activistes anticapitalistes es troben davant grans reptes. Aquest és un factor important. Tenim una secció forta de l’esquerra anticapitalista que està empenyent cap endavant la resistència, impulsant la lluita de tota l’esquerra, i assegurant-se així que no hi ha una reacció violenta de la dreta. Aquests són elements que esperem veure en altres països. Òbviament, Grècia no pot ser un exemple per a sempre. La resistència o bé es generalitzarà o s'enfonsarà. Esperem que es generalitzi.

Nosaltres, en el Partit Socialista dels Treballadors (SEK), hem jugat un paper fonamental a la construcció d’una esquerra anticapitalista, a partir de les lluites de la gent jove. Vam començar tractant d'unir l'esquerra anticapitalista durant les grans ocupacions d'estudiants els anys 2006 i 2007. Això va trigar dos o tres anys perquè no hi havia divisions, però hem tingut èxit en proveir un focus de resistència. A l'actualitat, hi ha un front de l’esquerra radical anomenat ‘rebel•lió’ (ANTARSYA).

La unió de bona part dels activistes de l'esquerra anticapitalista és una àrea en la qual el SEK ha ajudat al moviment. També hem estat fonamentals en la tasca contra el racisme. Després d'una revolta contra la policia el desembre del 2008, el govern de dretes de llavors es va unir a l'extrema dreta en una despietada campanya de criminalització dels immigrants. Fa un any vam haver organitzar manifestacions per tal de detenir els feixistes que es manifestaven al centre d'Atenes. Ens vam oposar als plans de la dreta de crear camps de concentració per immigrants. El partit conservador Nova Democràcia es troba en crisi. Els seus líders es barallen entre si. L'extrema dreta és visible a través de la seva participació en els atacs racistes i ha hagut molts intents de fer servir els immigrants com a bocs expiatoris. Però hi ha hagut nombroses contra-manifestacions exitoses a diferents llocs, no només a Atenes.

El PASOK es va beneficiar a les eleccions del gir a l'esquerra, però ara ens trobem en una fase en què aquest moviment ha de superar el PASOK per l’esquerra. En això estem treballant. A través de l'organització de les vagues i la lluita contra el racisme, tractem de plantejar una tercera dimensió de les reivindicacions –no només hem d’oposar-nos a les retallades, sinó que ens hem de moure en una direcció anticapitalista; per exemple, hem d’exigir l’anul•lació del deute, la nacionalització dels bancs, més impostos als rics, etc.

Això és una cosa que hem plantejat des de l'inici de la crisi el 2007 i 2008. Ara s'està convertint en part del debat públic a Grècia. Això es va demostrar ser cert en l'assistència a les nostres jornades "Marxisme 2010", on hi van participar al voltant de 1.500 persones –van ser de llarg les més grans que hem fet mai–. Aquest serà un element crucial quan ens acostem al punt culminant de la lluita. Si es converteix en una crisi a l'escala de l'Argentina en el període 1999-2002, el fet de tenir una esquerra anticapitalista forta dins un moviment de vaga serà molt important.