Entrevista | “Els drets no cauen del cel, cal exigir-los”
En aquesta entrevista concedida a En lluita, Olga Rodríguez, ens parla del seu nou llibre Yo muero hoy. Las revueltas en el mundo árabe i de la situació actual de les revolucions àrabs.
Ens pots explicar una mica el teu nou llibre?
Pretén apropar-se a l’experiència vital de les revolucions àrabs a través d’algunes persones que han participat en elles. A la vegada, intento emmarcar les revoltes en un context històric més ampli.
Em centro en sis països: Egipte, Tunísia, Líbia, Síria, Bahrain i Iemen, on els moviments han tingut més força i clares repercussions. El que es desprèn del mateix és que les revoltes no van sorgir per generació espontània. Darrere d’elles hi ha en molts casos una llarga lluita de l’activisme clandestí, dels moviments obrers i de les agrupacions que fa anys que treballen per la llibertat i la justícia social.
La constància d’uns pocs va establir les bases i va crear les vies per canalitzar la ràbia de la majoria.
Has passat molt de temps a Egipte. Com veus la situació actual de la Revolució Egípcia?
La flama de la revolució segueix viva. Aquest maig serà molt actiu. Ja hi ha més de 150 sindicats independents, quan fa poc més d’un any només hi havia tres. Hi ha diverses sentències judicials fermes que han ordenat la renacionalització d’empreses privatitzades. S’han creat xarxes socials sòlides.
Egipte és clau a la regió, és la pedra angular de l’Orient Mitjà.Un Egipte veritablement lliure modificaria els equilibris de poder a la zona i sentaria les bases per a una Palestina lliure. Per això hi ha massa actors regionals i internacionals que pretenen segrestar la Revolució Egípcia, reconduint-la a favor dels seus propis interessos. L’Exèrcit egipci —que rep 1.300 milions de dòlars anuals de Washington des de la signatura de la pau amb Israel— ha reprimit brutalment algunes protestes.
Ningú va dir que seria fàcil. La llibertat no cau del cel, es conquereix, i en això estan els i les activistes egipcies.
Com a dona que ha exercit de periodista als països àrabs, com has viscut el problema del sexisme allà, en comparació amb l’Estat espanyol?
El sexisme no és un problema lligat a una cultura o raça determinada, tot i que certes lectures paternalistes i colonialistes occidentals així ho expressin, en una posició que fomenta clarament estigmes i prejudicis. No acostumo a tenir problemes als països àrabs perquè sóc una dona estrangera, i per tant no depenc d’aquelles estructures, però evidentment el sexisme allà és un problema molt greu.
Alguna gent de l’esquerra europea acusa l’oposició siriana d’estar al servei d’interessos occidentals. Com ho veus tu?
Tots sabem que la CIA i els països occidentals conspiren, però no hauríem d’oblidar que els pobles de vegades també conspiren. Negar el caràcter genuí de les revoltes sirianes —o de les àrabs en general— és, des del meu punt de vista, donar l’esquena a tota aquella gent que s’està jugant fins i tot la vida.
Al marge dels imperialismes i de les disputes entre les grans potències, a Síria hi ha persones lluitant per la seva llibertat. Els qui consideren que tota la població està manipulada per actors estrangers occidentals, menyspreen al poble sirià i accepten un esquema de pensament basat en la màxima “l’enemic del meu enemic és el meu amic”. Crec que l’existència d’interessos estrangers a la qüestió siriana no pot passar per alt la brutalitat del règim.
A més, una cosa és la veu de l’oposició a l’exili, amb alguns elements vinculats a interessos occidentals, i una altra és l’oposició interna, sobre el terreny, que segueix mostrant-se contrària a una intervenció militar estrangera.
Estar en contra del règim d’Assad no significa estar a favor de la ingerència estrangera ni de l’imperialisme occidental. Però lamentablement hi ha certs sectors de l’esquerra europea que no ho han entès.
Què podem aprendre a Europa de les revolucions àrabs?
Les revolucions àrabs ja han inspirat a altres societats. Recordo que el 15 de maig de 2011 em va telefonar un dels poc més de trenta indignats que estaven decidits a passar la nit a la Puerta del Sol, i em va preguntar: “Com es van organitzar a la plaça Tahrir de El Caire?”. Evidentment les revolucions àrabs estaven molt presents en ells.
De la mateixa manera, el moviment Occupy d’EUA destaca en la seva pròpia pàgina web, com una de les seves principals característiques, la influència de “les tàctiques revolucionàries de la primavera àrab”. Podem aprendre que els drets no cauen del cel, cal exigir-los, i per a això cal prendre els carrers i resistir, com van fer els egipcis quan les forces de seguretat van començar a atacar-los: en comptes de fugir, van romandre a la plaça, units.
Podem aprendre sobretot de la segona fase de les seves revolucions, menys mediàtica però no obstant això molt més important, a la qual les persones activistes són conscients de la necessitat d’organització i d’estructures per impulsar accions menys espontànies, més coordinades.
------------
Yo muero hoy. Las revueltas en el mundo árabe
Olga Rodríguez.
Editorial
Debate.
