El pacte IU-PSOE: una cruïlla inevitable
Miguel Sanz Alcántara (@msa980) explica la situació política a Andalusia després del pacte entre IU i el PSOE per formar govern i com aquest pot afectar a l’esquerra combativa.
El Colectivo de Unidad de los Trabajadores (popularment conegut com “la CUT”) forma part d’IU a Andalusia des de la seva fundació al 1986 i està liderat per Juan Manuel Sánchez Gordillo i Diego Cañamero, referents inqüestionables des de fa més de 30 anys del moviment jornaler andalús. Representa una de les poques organitzacions amb certa base social a tot l’Estat espanyol que encara manté posicions i valors de l’esquerra combativa i anticapitalista, tant en el seu discurs com en la seva pràctica de mobilització a través del Sindicato de Obreros del Campo (antic SOC, ara SAT).
Tant Sánchez Gordillo com Cañamero porten almenys dos anys reiterant públicament que un pacte de govern entre IU i PSOE faria impossible la seva permanència dins de la coalició. L’argument central és que el PSOE representa un “règim” repressiu, corrupte i perjudicial per a la gent treballadora i el conjunt de les classes populars d’Andalusia. De fet, el SOC porta anys patint altes cotes de repressió policial i judicial per la seva acció directa en el camp i a l’àmbit sindical. Repressió organitzada durant la major part de la seva existència per polítics del PSOE instal·lats al Govern central, i sobretot des de la Junta d’Andalusia.
És necessari dir que la CUT ja ha jugat altres vegades amb la possibilitat de sortir d’IU, sense que mai hagi materialitzat la seva amenaça cap als líders de la coalició (l’última vegada durant l’acceptació per part d’IU del renovat Estatut d’Andalusia al 2007). Evidentment la CUT ha de moure’s dins de la lluita interna d’IU, on es barallen el PCE/PCA i la gent, més moderada, vinculada a l’aparell federal i andalús d’IU, etiquetats com “llamazaristas”. La CUT fa servir l’amenaça i la possibilitat de sortir com una arma de negociació en alguns moments. No obstant això, mai abans havia estat tan clara la necessitat de complir, per coherència, quelcom que s’ha repetit fins a la sacietat i que tothom dins del SAT i la CUT donava per fet fins fa un parell de mesos.
Tensions
IU ja va viure enormes tensions en el procés d’elecció de caps de llista per a les eleccions del 25M. Però ara el pacte de govern aconseguit amb el PSOE la col·loca davant d’una situació desconeguda respecte a les possibles disputes internes, i el lideratge de la CUT és molt conscient d’això. D’una banda, sectors del PCA i les UJCE/JCA (joves comunistes) entenen que després d’anys de crítica feroç i enfrontament en l’àmbit municipal amb el PSOE i el seu clientelisme, encara que també amb algunes experiències de pactes de govern polèmics com el de l’Ajuntament de Sevilla, l’actual acord suposa una traïció a la integritat ideològica del comunisme andalús. A aquest descontentament dels sectors més puixants, joves i combatius d’IU, cal afegir el d’una part del sector “llamazarista”, unida a gent del mateix PCA, que no estaran conformes amb el repartiment individual dels centenars de llocs de governabilitat i influències que emanaran del pacte amb el PSOE. Davant d’això, la direcció de la CUT flirteja amb l’amenaça de sortir, emportant-se el diputat autonòmic Sánchez Gordillo i arrossegar a alguns dels sectors descontents del PCA i IU. Com comentarem més endavant, aquesta sortida podria ser una esperança per al futur de l’esquerra a Andalusia, però la realitat és que el lideratge de la CUT està començant a enviar el missatge als seus propis militants que “caldrà lluitar des de dins”.
El miratge del pacte
L’acord de govern IU-PSOE suposa un fet enormement negatiu per a l’esquerra andalusa. Primer perquè és un miratge que un govern format per aquests dos partits faci una política veritablement transformadora, i condueix, per tant, a la frustració dels votants i militants d’ambdues formacions. El PSOE és un partit amb una trajectòria que ha quedat clara anant des de la socialdemocràcia cap a les polítiques neoliberals, i més encara després de les mesures antisocials de l’últim govern Zapatero. En segon lloc, no és possible un govern on IU marqui l’agenda des de l’esquerra. Les experiències anteriors han demostrat que el sector d’IU dedicat a la política institucional sempre ha acabat acceptant el nucli de les polítiques social liberals del PSOE a canvi de concessions menors, gestionant així el sistema amb totes les seves misèries i corrupteles i sense establir condicions per transformar-lo.
Encara que la majoria de l’electorat andalús d’esquerres vegi amb il·lusió aquest pacte, una situació hipotètica en la qual IU marqués l’agenda s’enfrontaria a unes enormes pressions per part dels poders econòmics, que acabarien forçant al PSOE a desfer la coalició i convocar eleccions. Això ha passat amb tots els governs europeus que després de la II Guerra Mundial van provar de desenvolupar programes de govern veritablement reformistes des de l’esquerra (el cas del govern Mitterrand a França al 1981 és paradigmàtic en aquest sentit). A això cal sumar-hi que el text del pacte en si és bastant pobre i no implica cap acord seriós del programa d’IU que vingui acompanyat de concrecions sobre finançament i maneres d’execució. Per exemple, el pla de xoc per a l’ocupació o l’ICO andalús que han airejat amb tant rebombori, i que suposa una reculada inadmissible en el punt programàtic d’una banca pública andalusa.
Més enllà de les institucions: per una esquerra conseqüent
L’alternativa per a l’esquerra andalusa ha de ser prioritzar el moviment ciutadà al carrer contra les retallades i la lluita per protegir les conquestes socials i aconseguir-ne altres de noves, una cosa que difícilment cap govern andalús ens portarà, sobretot en les actuals circumstàncies de crisi econòmica i ofensiva de l’empresariat i el capital financer. Dins d’aquesta proposició de prioritzar la construcció de moviments socials enfront del treball institucional, la sortida de la CUT d’IU podria representar una esperança i un tomb en la situació. Actualment, i més encara després del que ha suposat el 15M a Andalusia, milers de persones estan a l’espera del sorgiment d’un referent polític que pugui canalitzar les aspiracions de resistència i canvi social a favor de la majoria de la gent.
IU podria haver continuat enfortint-se fins a cert punt amb el suport de part d’aquest sector de l’esquerra, però el seu descrèdit previ i posterior al pacte la inhabilita per a això. La CUT i, sobretot, el SAT/SOC han estat forjades en anys de lluites des de baix i són organitzacions amb una base i influència social molt més gran que la de qualsevol grup de l’esquerra anticapitalista o revolucionària a Andalusia i la resta de l’Estat. Malgrat la desorganització interna palpable a la CUT i el conservadorisme d’alguns dels seus alcaldes, regidors i alliberats, gran part de l’esquerra social andalusa podria sumar-se a aquest projecte si materialitzessin la sortida. La creació d’un partit a l’esquerra d’IU, que a més comptaria amb un diputat de certa rellevància social com Sánchez Gordillo, podria conduir a una unitat sense precedents entre els sectors més combatius de l’esquerra andalusa. Com conduir aquest procés i l’èxit que tindria només és comprovable si existeix una voluntat clara per part de les direccions de la CUT —la majoria de la seva afiliació ja està pensant en això— de sortir i començar a dialogar amb les organitzacions, candidatures municipals i entorns que potencialment podrien sumar-s’hi. És una gran responsabilitat històrica la que pesa sobre aquests militants, la coherència i validesa dels quals en general ha quedat contrastada durant més de tres dècades de mobilització.
Des d’En lluita animem a les persones que militen a la CUT i als seus dirigents a que donin aquest pas, perquè és molt el que podem guanyar reconstruint una esquerra andalusa conseqüent i combativa, i perquè el descrèdit d’aquesta formació creix cada dia que passa i continuen dins d’una IU que ja ha apostat per la gestió del sistema amb totes les seves maldats. M.S.
