La crisi econòmica i social es transforma en crisi política a Europa
Per Pau Alarcón (@ pau_latina_ment) . Fa uns dies hi va haver eleccions en diferents estats europeus amb resultats tan alarmants com esperançadors. En unes eleccions regionals a Alemanya, els partits que sustenten la coalició governamental de Merkel van patir un seriós revés. A Itàlia, en les eleccions locals els partits de centre-dreta (com el del mateix Berlusconi) i d'extrema dreta (els neofeixistes de la Lliga Nord) que van donar suport a l'actual govern tecnocràtic també han patit en carn pròpia una seriosa desafecció popular.
Però ara ens centrarem en les eleccions presidencials a França i les generals a Grècia, ambdues de resultats històrics.
L'esquerra pren el parlament francès
Per fi les urnes han fet fora la dreta del govern francès. L'esquerra ha aconseguit els millors resultats en la primera volta des de l’any 1988. El partit socialdemòcrata francès no havia guanyat una elecció presidencial des de llavors, fa 24 anys. Hollande és per tant el segon president socialdemòcrata francès (el primer va ser Mitterrand), amb un ajustat 51% del vot en la segona ronda.
Hi ha qui ha mostrat una gran esperança cap a aquest nou president d'esquerres. Esperen un canvi en la Unió Europea i fins i tot una creixent divisió entre les classes dirigents europees. No obstant això, el programa d'Hollande no plantejava una ruptura, sinó que parlava d'una "austeritat justa" o una "renegociació amb Merkel". Tal com diferents sectors de l'esquerra francesa han afirmat (com ATTAC, l'NPA o activistes sindicals), Hollande representa la continuïtat amb el neoliberalisme i les polítiques d'austeritat. Fins i tot la revista d'orientació socialdemòcrata alemanya, Der Spiegel, ha descrit Hollande com "el president que haurà de decebre França".
Per tant, les lluites contra la sortida neoliberal de la crisi tard o d'hora reapareixeran. En aquesta tessitura, és molt interessant el suport al Front d'Esquerra encapçalat per Mélenchon (una coalició entre diverses escissions del partit socialdemòcrata, el Partit Comunista Francès i altres forces menors d'esquerra, totes amb escàs suport electoral en les anteriors eleccions). Les seves propostes d'una redistribució de la riquesa i una renovació ecològica i una dura retòrica contra "els mercats" van obtenir un 11% del suport electoral. Aquests inesperats resultats mostren el gran suport a les polítiques anti-austeritat, així com la percepció que és necessària la unitat en l'esquerra. En aquest sentit, el Nou Partit Anticapitalista, que es va presentar en solitari, va caure del 4% de suport en les últimes eleccions a un 1,2%.
Les males notícies d'aquests comicis apunten a l'èxit electoral de l'extrema dreta. El partit encapçalat ara per Marine Le Pen, filla de Jean-Marie Le Pen, s'ha beneficiat de les polítiques racistes i del fort nacionalisme del govern de Sarkozy. El partit neofeixista del Front Nacional ha batut els seus millors resultats obtenint un 18% del vot (un suport fins i tot superior al de les eleccions de 2002, quan van ser segona força política i van passar a la segona volta).
L'abisme social grec esdevé abisme polític
A Grècia els resultats han estat increïbles, volant per l'aire les quatre dècades precedents de bipartidisme. Els dos grans partits de l'establishment (conservadors i socialdemòcrates), que van acaparar el 80% del suport electoral a les darreres eleccions de 2007, ara ni tan sols han aconseguit un terç dels vots entre els dos. Els partits que han donat suport al govern tecnocràtic actual (inclòs el neofeixista LAOS) han col·lapsat en aquestes eleccions (aquest últim ni tan sols va passar la barrera electoral del 3% per obtenir representació i va perdre els seus 17 escons).
Aquest profund desencant amb la classe política també s'ha reflectit en una abstenció rècord del 35%. La brutal dispersió del vot ha significat que un 19% de les paperetes van anar cap a formacions que no van aconseguir representació parlamentària (en no superar aquesta barrera del 3%). El gràfic del final mostra els resultats electorals tenint en compte aquesta abstenció i vots sense representació.
Per tant, a Grècia la polarització social i la crisi econòmica estan comportant una profunda crisi política. I segons els resultats electorals dels partits que van fer campanya contra les polítiques d'austeritat, l'esquerra surt guanyant (amb gairebé un terç dels vots) enfront de la dreta i extrema dreta (que van obtenir un 17%).
A la dreta hi trobem una escissió del partit conservador i la seriosa amenaça de l’Alba Daurat. Aquest partit, format a partir d'un grup violent ultradretà, ha passat d'un inexistent suport electoral a un 7%, obtenint 21 escons. El seu líder va dir "Teniu-nos por, que ja arribem". Aquest neofeixista va aconseguir camuflar les seves inspiracions en Hitler i el seu recent passat neonazi. El símbol del partit recorda l'esvàstica, els seus militants parlen de la gent immigrant com a "escòria humana", proposen posar mines a la frontera i tenen vincles amb el moviment neonazi europeu i alguns elements de la Junta Militar de la dictadura.
A l'esquerra, la coalició Syriza (que no és d'esquerra radical com assenyala la premsa, sinó que es tracta d'una coalició antineoliberal, equivalent a Esquerra Unida), ha passat del 4,5% de les últimes eleccions el 2009 a un sorprenent 17%, obtenint 52 representants com a segona força política. Ha estat la llista més votada en totes les grans ciutats i entre la joventut. La seva campanya es va centrar en la supressió del pagament del deute per als pròxims 3 o 5 anys, la fi de les polítiques d'austeritat, la ruptura amb els acords de la troica i la nacionalització d'algunes entitats financeres. Per la seva banda, el KKE (Partit Comunista Grec) va mantenir el seu 8% de suport electoral anterior.
El partit conservador no va ser capaç d'acordar un nou govern. Fins i tot amb els seus 50 escons extra que concedeix la injusta Llei Electoral al partit guanyador, els dos principals partits no van poder renovar la seva coalició governamental a falta de només dos escons. Totes les altres forces van rebutjar donar suport a un govern pro-austeritat.
El possible anunci de noves eleccions atemorien els defensors de l'status quo, ja que el gairebé 20% de votants que no van obtenir representació podrien reforçar els resultats de les forces polítiques anti-austeritat. De fet, segons una recent enquesta, ara Syriza sortiria escollida com a guanyadora de les eleccions (obtenint per tant aquests 50 escons extra).
No obstant això, sembla que finalment hi haurà acord de govern. El partit Nova Esquerra (format per ex militants tant de Syriza com del PASOK), s'ha mostrat favorable a integrar un govern amb socialdemòcrates i conservadors. La proposta consisteix a mantenir a Grècia a la UE i l’eurozona, així com una molt poc convincent "alliberament progressiu de la política d'austeritat".
Veurem què passa finalment a Grècia. Si es convoquen noves eleccions, pot passar qualsevol cosa, depenent de com responguin les forces anti-austeritat a la situació. Si es forma aquest nou govern, no sembla que trigarà molt a tornar a despertar les ires del poble.
La història es repeteix?
La situació actual suposa un moment dràstic tant a nivell d'oportunitats com d'amenaces. Quan la classe dirigent és incapaç de governar segons les seves pròpies regles del joc (com han mostrat imposant governs tecnocràtics a Grècia o Itàlia), la polarització econòmica i social es plasma en la polarització política.
Quan afloren a la superfície de forma tan contundent les contradiccions d'un sistema econòmic capitalista que enriqueix a una minoria a costa de la majoria, les solucions socialdemòcrates i democristianes poden caducar ràpidament i perdre les dècades d'hegemonia.
En diversos moments històrics, salvant les distàncies, hem presenciat situacions amb elements similars. A l'Estat espanyol vam veure com una victòria electoral del Front Popular paral·lela al sorgiment d'un procés revolucionari va ser aixafada per l'aixecament militar feixista. En la pròpia Grècia, l’any 1958 una força d'esquerra va obtenir un fort suport electoral, just abans de l'aixecament militar feixista liderat per Somoza. A Xile la victòria del Front Popular i el desenvolupament d'un potent moviment revolucionari també van ser aixafats per una altra dictadura sanguinària. A Veneçuela, la victòria de Chávez el 1998 també va patir diferents intents d'ensorrament, incloent un cop d'Estat que aquest cop sí que va ser derrotat per les masses populars.
Per a la majoria de la gent, aquestes coses eren coses del passat, sense cap rellevància avui. No obstant això, la profunda crisi econòmica i els recents esdeveniments ens mostren aquesta cruïlla entre l'esperança i l'amenaça: d'una banda, el desenvolupament de potents moviments de base i l'avanç de les forces d'esquerra que plantegen que un altre món és possible. D’altra banda, l'avanç de la dreta neofeixista irromp amb força en els Parlaments mentre sembra el terror als carrers.
En aquest context, no és el moment de l’autoconstrucció de les forces d'esquerra. La situació és crítica i exigeix solucions col·lectives. La unitat de l'esquerra no és una consigna buida avui, sinó una necessitat absoluta per frenar tant les polítiques d'austeritat com l'alternativa de l'extrema dreta neonazi. En primer lloc als carrers i en els moviments socials i sindicals, però també en les institucions.
En aquest sentit, el panorama grec ens mostra també la reactualització d'estratègies que tan mals fruits van donar en el passat. D'una banda, l'oportunisme, amb forces com Syriza que prioritzen abans que res els resultats electorals, en detriment de la centralitat de l'oposició als carrers i sobretot en les vagues. I per l'altre costat, el sectarisme del KKE, que rebutja d'entrada qualsevol tipus d'aliança a les institucions i que ha arribat a qualificar amb un equidistant "falsos revolucionaris" tant al reformista Syriza com al neonazi Alba Daurat (com si representessin el mateix tipus d'amenaça!).
L'Estat espanyol tampoc no es troba al marge d'aquestes dinàmiques. Primer, la brutal crisi social i econòmica també s'està convertint en una profunda crisi política (el lema de "¡Mariano, Mariano, no llegas a verano!", amb un PSOE que es va enfonsar en les últimes eleccions, apunta en aquesta direcció). L'extrema dreta neofeixista intenta aixecar el cap, amb força èxit a Catalunya sota les sigles de la Plataforma per Catalunya liderada per Anglada. I l'esquerra tampoc està fent els seus deures. Esquerra Unida torna a mostrar el seu fort oportunisme entrant a formar part del govern neoliberal andalús, passant del PPSOE (tots són el mateix) a la col·laboració activa (en lloc de votar la investidura i quedar-se a l'oposició). Mentrestant, l'esquerra anticapitalista és incapaç de superar la sopa de sigles i avançar cap a cap tipus d'unitat efectiva, malgrat alguns modestos intents del passat recent.
La societat està mostrant una voluntat de lluita i unitat brutal, amb explosions de ràbia i determinació com el 15-M, la primavera valenciana, la marea verda, la vaga general, el moviment estudiantil... L'esquerra ha d'estar a l'altura, millor avui que demà.
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri de l'Interior de Grècia.
Pau Alarcón (@ pau_latina_ment) és militant d'En lluita.
-----
Estas d'acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució
Pots llegir també el diari d'aquest mes En lluita
Conecta't a les xarxes socials www.facebook.com/Enlluita | http://twitter.com/enlluita
