L’Estat de les autonomies, la qüestió nacional i la seva utilització política

Per Diego Mendoza. Durant els darrers mesos hem presenciat la reobertura d’un debat polític força espinós a l’Estat espanyol: la vigència i utilitat de l’Estat de les autonomies. Aquest debat, el qual sempre n’ha estat present, presenta diferents vessants que cal analitzar amb profunditat per comprendre bé en què es basen les diferent posicions i, sobretot, l’evolució del model d’Estat des de la transició.

L’Estat de les autonomies

A grans trets podem considerar que hi ha interessos econòmics, polítics i socials barrejats en aquesta qüestió. Qüestions com la defensa de la cultura i la llengua pròpies, la seva assimilació o exclusió per part de l’Estat espanyol, el grau de combativitat, cohesió i consciència de la classe treballadora de cada territori, el dret a l’autodeterminació o les concessions assolides durant la transició (concessions arrencades mitjançant la lluita) són tots ells factors que han interactuat per donar lloc o condicionar diferents respostes polítiques que abracen des del nacionalisme de dretes fins a la dreta més centralista i reaccionària, passant per l’independentisme d’esquerres.

La resposta dels gestors del sistema a la demanda de llibertat dels pobles i autodeterminació van ser concessions més o menys limitades segons el grau de combativitat i autoorganització de la classe treballadora de cada territori. Ben sonada va ser la negativa a la constitució del 78 a Euskal Herria, que va dur a l’adquisició del model de finançament foral. Les burgesies nacionals de cada territori van fer els seus equilibris per assimilar i fer servir en el seu favor la lluita pels drets nacionals i, alhora, evitar posar en perill els seus privilegis donant ales a una lluita que perillava amb esdevenir pre-revolucionària, tot i la por al règim sortint.

Arran d’això, es va consolidar el nacionalisme burgès a Euskal Herria i a Catalunya, alhora que es va aconseguir l’anomenat “cafè per a tothom”: l’Estat de les autonomies. Aquest beneficiava a la burgesia nacional de certes autonomies en poder gestionar part dels recursos recaptats segons els seus interessos particulars i, alhora, evitar la conflictivitat amb l’Estat i la classe treballadora, sota una falsa perspectiva que la pressió a l’Estat duria a la consolidació d’un Estat confederal i, fins i tot, l’autodeterminació.

Però, alhora, els interessos econòmics són l’origen d’una baralla eterna entre les burgesies nacionals de certes autonomies i la burgesia estatal. Sobre el rerefons transversal de la lluita de classes (tota la classe capitalista, tant banquers com grans empresaris i especuladors, tenen el mateix interès en treure el màxim de profit del treball de la classe treballadora) existeix també una lluita o competència dintre de la mateixa burgesia. Això s’ha exemplificat en els xocs dels governs autonòmics governats per partits nacionalistes que s’han enfrontat al govern central quan hi havien xocs d’interessos en la burgesia nacional o estatal (proteccionisme de certs sectors, desenvolupament d’infraestructures, subvencions a certes exportacions, injeccions i rescats bancaris que poden beneficiar a uns o altres segons el cas concret).

Reobrint el debat

Però, per què es reobre el debat actualment? És cert que la conjuntura econòmica actual fa inviable el manteniment de l’Estat de les autonomies? O que un model d’Estat centralitzat permet racionalitzar la gestió i eliminar duplicitats que encareixen la mateixa?

D’una banda, és cert que existeixen problemes en la gestió dels bens públics que fan que la ciutadania sortim perdent, però aquests no provenen pas de l’existència d’un model autonòmic sinó més aviat de la gestió dels grans partits sota les ordres dels ‘mercats’ internacionals, i encara hi hem de sumar els múltiples casos de corrupció. Casos com el de Bankia ho evidencien més que clarament.

D’altra banda, a més de la gestió dels recursos, cal preguntar-se quins es recapten. També es veu molt clarament com el frau fiscal suposa una pèrdua d’ingressos gegantesca per l’erari públic, així com l’exempció fiscal de l’església i dels grans partits. El problema ve doncs d’acceptar l’austeritat i el neoliberalisme com a paradigma irrenunciable en base al qual s’han de prendre totes les decisions polítiques sense qüestionar les bases econòmiques de l’Estat.

Per últim, és cert que existeixen interessos creuats entre l’Estat i les autonomies, ja que la gestió dels bens públics i la captació fiscal permeten posar els recursos en favor dels sectors als quals representa cada govern. Així, la privatització dels serveis públics pot afavorir la burgesia nacional en passar a gestió privada de grups empresarials vinculats a governs autonòmics, o bé perjudicar els mateixos si la gestió passa a mans de l’Estat i aquest fa servir els mateixos serveis per donar cobertura a persones d’altres comunitats o traspassar la gestió al teixit empresarial estatal.

Però, per què es reobre doncs aquest debat? Si bé existeixen interessos creuats, la realitat és que els motius polítics han estat el factor determinant que ha portat a què s’hagi tornat a posar sobre la taula aquesta qüestió. La pujada al poder del PP i CiU en un context de fortes polítiques antisocials i retallades que encenen la ràbia de la ciutadania aquí i allà han portat els governs a jugar la carta de la “cortina de fum”, una estratègia ben coneguda.

Front la resposta social derivada dels atacs a la salut i educació públiques o la reforma laboral, els governs autonòmic i central llencen la pilota l’un al sostre de l’altre (entre d’altres estratègies que es fan servir per distreure l’atenció). Així, el govern del PP acusa les autonomies de l’elevat deute i apunta que la duplicitat de competències entre les administracions centrals i autonòmiques encareix la gestió, mentre que governs com el de CiU a Catalunya demanen més competències i fan gestos de complicitat cap als sectors sobiranistes. A aquests s’hi sumen els partits espanyolistes i sobiranistes de dretes que, sota un discurs populista, posen el focus en la qüestió nacional per guanyar suport social (partits com UPiD a l’Estat espanyol, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Ciutadans a Catalunya, el Partido Andalucista a Andalusia, entre d’altres). També l’esquerra institucional nacionalista o de caire més progressista se suma a la pulla per qüestions com el Pacte Fiscal o la no-recentralització.

Veiem, doncs, que en la majoria de casos s’esquiva la qüestió de fons: el model fiscal i la prioritat en la despesa de l’Estat. La classe treballadora, independentment d’on visqui o quina sigui la seva identitat, té uns interessos molt diferents. I és que, sense renunciar al dret inalienable de l’autodeterminació que tot poble ha de gaudir, el que realment necessiten les classes populars tant dels Països Catalans com d’Euskal Herria, Galiza o Andalusia és la garantia dels drets fonamentals de totes les persones i la justícia social. Conseqüentment, hem de demanar un model fiscal just, que faci pagar a qui més té, que persegueixi amb total contundència el frau fiscal i que posi per sobre de tot les persones i els serveis socials i no pas els recats dels bancs, el benefici privat o el pagament del deute.

Cal lluitar per l’alliberament de tots els pobles oprimits i pels drets de totes les persones, teixir aliances, empoderar la classe treballadora i no deixar-se enganyar per consignes i projectes les traïcions i mentides dels quals coneixem de sobres.

Diego Mendoza és militant d’En lluita.

-----

Estas d'acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d'aquest mes En lluita

Conecta't a les xarxes socials www.facebook.com/Enlluita | http://twitter.com/enlluita