Necessitem un moviment de masses per aturar les retallades i la reforma laboral

Comunicat d'En lluita. D'aquí a tres mesos tindrà lloc la primera vaga general des del 20-J de 2002. En aquella ocasió governava el PP amb majoria absoluta. La mobilització va aconseguir retirar la majoria de l’anomenat 'decretazo'. Un dia de vaga i varies manifestacions van ser suficients per derrotar el govern d'Aznar. En aquell moment, en plena bombolla immobiliària, Aznar va veure important no posar en perill l'espiral especuladora, amb un conflicte de classes generalitzat. Avui, en plena crisi econòmica, la situació és una altra. Zapatero ha decidit aplicar un pla de reformes neoliberals, en què la ‘tisorada’ aprovada al maig i la reforma laboral presentada al juny són només uns dels primers passos. El govern del PSOE ha decidit prendre partit per la banca i els anomenats 'mercats financers'. Aquests li exigeixen que, després d'endeutar l'estat per sanejar els comptes de bancs i caixes, ara redueixi els serveis socials i desreguli encara més les relacions laborals. Al seu torn, la UE, l'FMI i fins i tot Obama avalen les primeres mesures i exigeixen grans retallades.

És a dir, el Govern es troba totalment compromès amb l'ofensiva neoliberal que s'està desenvolupant a escala global. Se sent recolzat pels poders fàctics locals i globals i, en conseqüència, no cedirà fàcilment. Així doncs, cal tenir en perspectiva la necessitat d'una mobilització sostinguda en el temps, és a dir un calendari de mobilitzacions.
Calendari en el qual el 29-S sigui la primera gran cita. El 29-S és una data tremendament important, ja que una vaga massiva significarà que la classe treballadora està disposada a defensar les seves conquestes i té esperances posades en la lluita. Un èxit de la vaga general permetria articular un pla de lluita al llarg de curs 2010-2011.

Hem d'aprendre de la lluita contra la llei d'educació catalana, on tot i haver convocat cinc vagues des de 2008, al no trobar les mateixes enquadrades dins d'un calendari ha impedit, en gran mesura, l'existència d'una perspectiva de lluita i victòria clara dins de la comunitat educativa. Cada vegada que es convocava una vaga s’havia de començar a mobilitzar pràcticament de zero i, a més, en un ambient on cada vegada es veia menys útil anar a la vaga un dia aïllat. Així doncs, cal que el 29-S no sigui principi i final a la vegada.

D'altra banda, és totalment necessari preparar molt bé el 29-S als centres de treball, però també convertir-lo en una jornada on les persones en atur forçós, pensionistes, etc., puguin participar i portar les seves reivindicacions.

A Barcelona, el comitè de conveni d'autobusos va convocar el 29 de juny una assemblea de treballadors i treballadores de la ciutat. Aquesta cita va servir per organitzar accions encaminades a impulsar la vaga del dia 29-S, afavorir l'articulació de comitès locals de vaga i, sobretot, oferir un marc de participació i democràcia directa als treballadors i treballadores de la ciutat.

El mateix 29 de juny ELA, LAB, STEE-EILAS, ESK, Hiru, ENHE i CGT-LKN va convocar vaga general a Euskal Herria, i CCOO a la Comunitat Autònoma Basca (CAV), demostrant que era totalment possible que CCOO i UGT fessin el mateix a escala estatal. El triomf de la vaga suposa un avís seriós per a les classes dominants, així com un reconeixement al 29-S.

Al juliol i l’agost, l'activitat es veurà en certa manera reduïda, però podem i hem d'aprofitar les festes populars per organitzar accions, xerrades i altres esdeveniments que ajudin a anar escalfant l'ambient.

L'ofensiva neoliberal és molt forta. Superat ja el desconcert inicial dels primers moments de la crisi, les classes dirigents han adoptat una estratègia comuna. Cal, doncs, desenvolupar una estratègia comuna pròpia per a les classes populars, capaç d'aturar les retallades. Hem de desenvolupar unes reivindicacions comunes que ofereixin alternatives a les retallades governamentals.
Aquesta estratègia ha de ser no sectària, és a dir sense renunciar a les crítiques, cal que en la mesura del possible hi hagi unitat d'acció. Aquesta unitat inclou sens dubte CCOO i UGT. El que no significa unitat de plantejaments o de perspectives. Actualment, hi ha la possibilitat que tant l'esquerra sindical com l'esquerra radical amb la seva pràctica puguin desbordar les mobilitzacions prèvies al 29-S plantejades per CCOO i UGT.

Aquesta estratègia ha de ser a tots els nivells, de manera clau als centres de treball. De la mateixa manera, als barris hem d'impulsar assemblees i comitès locals que permetin organitzar-se a aturats i aturades i a treballadors i treballadores de bars, botigues, etc.

L'objectiu principal ha de ser aturar les retallades. Per a això, cal donar els passos per articular un moviment de masses contra les retallades, centrat en la classe treballadora, que és la que té la capacitat d'aturar el sistema. Però la classe entesa en sentit ampli, no només treballadors de grans centres, sinó totes aquelles capes que ara per ara tenen gairebé impossible organitzar-se en el centre de treball, ja sigui perquè no treballen, ho fan eventualment o es troben en posicions molt vulnerables .

Per articular aquest moviment necessitem un calendari comú, reivindicacions comunes, organització a diferents nivells i optimisme en les possibilitats de vèncer.

En lluita, juny 2010

-----

Estas d'acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també la nostra revista d'aquest mes L'Heura