Futbol, banderes i classe

Per Manel Ros. Milions de persones estan mirant aquest dies el mundial de futbol. Aquest pot significar coses diferents per la gent. Algunes persones ho veuran com una oportunitat per veure esport per la televisió i gaudir d’algunes de les habilitats dels jugadors, que sens dubte tenen. Altres els miraran tan sols per esvair-se momentàniament de la seva rutina diria de treballar vuit hores o més. Però el que és comú és la proliferació de banderes i samarretes, en aquest cas espanyoles, pels carrers de casi totes les ciutats.

I és que en aquest temps de crisi més que mai, les classes dirigents de tots els estats es freguen les mans davant d’esdeveniments d’aquesta mena que provoquen els sentiments xovinistes i “patris” de la gent treballadora –i per què no dir-ho d’esquerres– que en un altre moment o per una altra causa, seria impensable.

Alguns argumentaran que no hi ha cap connexió entre donar suport a la selecció espanyola i la política nacionalista espanyola. Però la realitat és que les competicions esportives a nivell de seleccions o països sempre han estat relacionades amb el sentiment nacionalista i patriòtic. Les competicions d’aquesta mena van començar a sorgir en un moment d’alta rivalitat entre els estats. Des de llavors han estat una continuació de la defensa de la “nacionalitat” i els interessos econòmics lligats als estats i al capital.

Les classes dirigents van crear les competicions d’esports a nivell internacional a finals del segle XIX, principis del XX, bàsicament amb aquest objectiu. Volien que competissin entre si gent de diferents estats per donar una falsa sensació d’unitat nacional i de sentir-se superior si eres el guanyador. La idea principal era la de fer-nos oblidar la classe social com a principal divisió en la nostra societat.

Els primers Jocs Olímpics moderns van tindre lloc al 1896. Al 1908 les classes dirigents van imposar els equips nacionals als Jocs davant el que es veia a venir: l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La FIFA, actual organitzadora de la Copa del Món es va crear al 1904. Va ser al 1930 quan va impulsar la creació d’aquesta competició entre seleccions “nacionals” com un mètode per donar una falsa sensació de pertinença i unitat “nacional” a la majoria de la població d’un mateix estat. Tot això davant l’augment de la lluita de classes a nivell internacional als anys 30.

Així, el patriotisme que s’amaga darrera l’eufòria per la selecció espanyola l’únic que fa és jugar a favor de la classe dirigent. Els mitjans de comunicació i la classe política aprofiten el moment per amagar les desigualtats de classe sota l’estora i fer veure que, més enllà de la qüestió de classe, tots estem amb “la roja” i que el que ens uneix es el “ser espanyols”, oblidant el que cobrem cada mes, si és que ho fem.

La classe dirigent de l’Estat espanyol, en els moments de crisi que vivim, s’està agafant a l’èxit de la selecció espanyola com a un tronc enmig de l’oceà, creant un sentiment d’unitat nacional que amaga les desigualtats socials. La portada del diari de dretes La Razón, després de la classificació de la selecció espanyola per la final del mundial, resumia aquesta idea d’unitat nacional: “España vence unida”.

No es casualitat que en la única cosa que s’han posat d’acord PSOE i PP darrerament hagi estat en donar suport a la selecció espanyola. Tampoc ho és que Zapatero presentés la reforma laboral just el mateix dia que la selecció espanyola debutava al mundial de futbol o que el Tribunal Constitucional fes pública la sentencia que retallava l’Estatut un dia abans que la selecció espanyola jugues el seu partit de vuitens de final. Després de la victòria contra Alemanya a les semifinals es barrejaven crits de suport a la selecció amb els de “la crisis ara que se la mengin els alemanys”.

Per molta part de la classe treballadora aquest sentiment de pertinença a quelcom que t’uneix a la gent pot ser reconfortant, sobretot si el que viu constantment a la seva vida és atomització, individualisme i competència amb la resta de persones. Però la classe dirigent te molt clar que abans de qualsevol “unitat nacional” el que va primer és la qüestió de classe. En aquest cas de la seva classe.

Quan els seus beneficis es veuen reduïts o amenaçats el primer que fan, com hem vist aquest darrer any, es demanar als i les treballadores que facin sacrificis i s’estrenyin els cinturons per sortir “units de la crisi”. Aquests sacrificis ara mateix es tradueixen en retallades socials.

Interessos de classe

A diferencia d’altres estats on potser la qüestió nacional no té una importància tan gran, a l’Estat espanyol, a la qüestió de classe si suma l’opressió que pateixen les diferents nacions sense estat que la conformen. La selecció espanyola en aquest cas –a més estant formada per varis jugadors catalans i bascos– serveix per justificar de nou el discurs de la unitat d’Espanya, on el problema de l’opressió nacional és quelcom inventat i que no existeix. I clar, això, segons alguns, ho demostra la selecció espanyola i els seus triomfs.

Qualsevol persona que es consideri d’esquerres i ja no diguem revolucionària, davant aquesta situació, ha de defensar, ja no només el dret a l’autodeterminació, sinó també el dret de les nacions sense estat ha tenir seleccions pròpies davant l ’imposició de l’Estat espanyol. Com deia Marx, un poble mai serà lliure mentre n’oprimeixi un altre. I l’Estat espanyol és una presó de pobles. Per tant no podem posar al mateix sac al nacionalisme espanyol i al nacionalisme català, basc o gallec. Lenin tenia molt clar que s’havia de distingir entre la nació oprimida i la nació opressora. I això és quelcom a tenir molt en compte quan molta gent d’esquerres –i fins hi tot anticapitalista– dona suport a la selecció espanyola, ja sigui per costum o perquè juguen bé al futbol. La classe treballadora de l’Estat espanyol no te cap interès objectiu en la unitat d’Espanya i defensar el contrari es reforçar les idees de la classe dirigent, retallades socials incloses.

Dit això cal tenir clar que el que divideix la societat no és la nacionalitat sinó la classe social. I el nacionalisme pot portar moltes vegades a reforçar el fet de ser d’un país i no d’un altre, amb les divisions que això comporta. En molts casos pot donar confiança als racistes a atacar immigrants o com estem veient últimament a atacar a la comunitat musulmana.

Cal tenir clar que una treballadora del Metro de Madrid te més interessos en comú amb una treballadora de TMB de Barcelona o amb una professora d’escola sud-africana, que no pas amb un ric que hagi nascut al seu mateix país. La lluita de classes és una lluita internacional i la batalla es dona en el pla internacional.

Malgrat això molta part de la classe treballadora i persones d’esquerra a l’Estat espanyol tracten de veure la part progressista. La idea es basa en el fet que la bandera espanyola actual ha deixat de ser propietat de la dreta i els feixistes i que ara es de tots i totes. Però pensar això es caure en un error molt greu. Una bandera com l’espanyola imposada per un règim feixista i un Estat com l’espanyol que nega el dret a l’autodeterminació no pot tenir res de progressista. I tot això està simbolitzat per la bandera.

Per altra banda, tampoc podem dir que tots els treballadors i treballadores que donen suport a la selecció espanyola siguin de dretes o feixistes. Això seria un greu error que ens podria confondre d’enemic. Molts d’ells encara que donin suport a la selecció i surtin a celebrar la victòria amb banderes espanyoles –malgrat que grups d’ultradreta aprofitin el moment per sortir al carrer– poden ser anti racistes, estar contra les retallades i molts d’ells segur que faran vaga el proper 29 de setembre. Però alhora cal ser conscients que això és molt perillós, ja que aquest nacionalisme pot portar als treballadors a crear divisions artificials amb membres de la seva pròpia classe i a trobar coses en comú amb membres de la classe dominant.

La divisió entre nacions no fa res més que amagar les diferències reals de classe social que hi ha a la nostra societat i que en molts casos fa que la classe treballadora caigui en divisions que la debiliten com a tal. Vèncer aquestes divisions, malgrat els esforços de la classe dirigent, és una tasca fonamental per a l’esquerra anticapitalista a tot l’Estat espanyol.

Serà necessària una llarga lluita contra aquells que diuen estar en el mateix equip que nosaltres, però que quan es tracta de defensar els seus interessos, no dubten ni un moment en canviar-se de samarreta i marcar-nos un gol per tota l’escaire com el de la reforma laboral.

Manel Ros és militant d'En lluita

-----

Estas d'acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també la nostra revista d'aquest mes L'Heura