Crònica de la manifestació: "Som Una Nació. Nosaltres decidim"

Per Diego Mendoza Irigoyen. El dissabte 10 de juny a la tarda, més d’un milió de persones provinents de diferents parts dels Països Catalans es van congregar a Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim". La manifestació unitària, promoguda per Òmnium Cultural i a llur convocatòria s’han sumat el tripartit, CiU i un ample moviment de bases de l’esquerra radical, independentista i moviments autònoms en resposta a les retallades dutes a terme pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia aprovat per la Generalitat i ratificat per la societat civil catalana el 2006, va tenir un ampli suport social. Podem considerar-la un esdeveniment històric que podria marcar l’inici d’una nova etapa en el camí cap a l’autodeterminació dels pobles a l’Estat espanyol.

Tot i que la manifestació estava convocada per a les sis de la tarda, la massiva afluència de gent provinent de les terres de l’interior, les terres altes i baixes (prop de nou-cents autobusos) i la mobilització massiva de les persones de la capital i l’àrea metropolitana van comportar que ja molt d’hora s’iniciés una gran concentració de persones a Passeig de Gràcia. De fet, cap a l’hora concretada molta gent no va poder agafar transport públic per arribar-hi, ja que aquest es trobava col•lapsat. L’organització de la manifestació es va desdibuixar i la marxa prevista es va retardar força degut a què el col•lapse dels carrers era de tal magnitud que la gent va començar a concentrar-se per davant de la capçalera, arribant a omplir tot el recorregut. Per aquest motiu, cap a dos quarts de nou la manifestació es va desconvocar quan encara molta gent no havia arribat a Plaça Tetuan, on acabava la manifestació.

El bloc de les CUP, dins el qual ens agrupàvem també algunes agrupacions anticapitalistes, es trobava força dispers per la gran quantitat d’assistents. Aquest bloc era molt necessari no només per donar a conèixer el projecte de la CUP a molts dels presents allà, sinó també per visualitzar un projecte nacional però també social i de classe com son les Candidatures d’Unitat Popular.

Podem considerar la massiva afluència de gent com a resultat de diversos factors. Per una banda, la forta mobilització del votants dels grans partits nacionalistes, tant de dretes com de centre-esquerra, amb el suport econòmic i polític de la burgesia catalana, que té forts interessos en el procés de descentralització i autogovern. Però, d’altra banda, més important encara ha estat la participació de la societat civil catalana en la construcció d’un moviment de base durant els últims anys amb un clar to independentista, amb una forta voluntat de defensar les iniciatives autonomistes com l’Estatut i que en els últims mesos ha protagonitzat les campanyes de consultes populars sobre l’autodeterminació del poble català a diferents localitats de Catalunya.

Davant les agressions del centralisme i l’estat monàrquic espanyol, la població ha encetat una resposta frontal, que ha portat a un sentiment que el diàleg no permet satisfer la voluntat popular i que cal pujar el to de les reivindicacions, tirant pel dret i agafant el camí de la independència. Per aquest motiu, la manifestació va desbordar les pretensions del grans partits convocants (PSC i CiU) i va agafar un caire marcadament sobiranista, amb el clàssic “i-, inde-, independència” com a consigna més corejada pels manifestants.

L’anàlisi dels esdeveniments fa d’aquesta mobilització un punt d’inflexió, un canvi de cicle dintre el moviment catalanista a l’Estat espanyol constitucional. No tan sols ha estat una manifestació massiva –de les més grans a la història de Catalunya– sinó que, a diferència de la manifestació de l’11 de setembre del 77 –on es reivindicava un model estatutari que atorgués un major grau d’autonomia per Catalunya–, en aquesta ha quedat clar que el model estatutari de les autonomies no es vàlid ni suficient per poder assolir la voluntat real del poble català i que cal avançar cap a l’autodeterminació del poble, dret inalienable d’aquest. La població civil catalana ha començat a pujar el grau de les seves demandes i cada cop hi ha una major voluntat popular per construir un estat català.

Finalment, considerem necessari destacar la forta manipulació que s’ha dut a terme des de la classe dirigent per tal de minimitzar les demandes nacionalistes i sobiranistes de la societat catalana, eclipsant la manifestació de dissabte amb la victòria de la selecció espanyola al mundial de futbol. L’esport professional, en mans de la classe dirigent, és una eina molt eficaç de manipulació social capaç d’agreujar la crisi d’identitat que hi ha a la població de l’Estat espanyol, heretada del franquisme. Penosament, la utilització de jugadors d’elit catalans i del Futbol Club Barcelona ha generat certa acceptació de la selecció espanyola per un sector important de la societat catalana, la qual per motius passionals i identitaris perd la perspectiva que la selecció de futbol és utilitzada per alguns per exaltar els valors espanyolistes, centralistes, monàrquics, colonialistes i fins i tot feixistes.

Cal seguir organitzant la resposta des de baix per avançar cap a una democràcia veritable, que inexorablement ha d’incorporar l’autodeterminació dels pobles, capaç de fer front als atacs i els elements manipuladors d’aquest sistema.

Diego Mendoza Irigoyen és militant d'En lluita

-----

Estas d'acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també la nostra revista d'aquest mes L'Heura